EL LLIT

El fatídic moment ha arribat  a les meves cansades fustes:

                    Dia: 23 de juny d’enguany.

                    Lloc:  foguera a l’antiga era davant de la vella casa pairal. 

Aquest matí m’ha baixat de les empolsades  golfes i han abandonat les meus pobres ossos entre caixes velles i trossos de bigues menjats pels corcs. Aquesta nit serà el darrer comiat com a flama rogenca o guspira flamígera, desprès només cendra portada pel vent d’un cantó a l’altre.

¾    Però abans vull fer un breu repàs a la meva vida.

Vaig ser comprat amb tot el parament del dormitori pel casori del Pere i l’Agnès. Sobre meu va celebrar la seva nit de noces i damunt meu van viure tota una sèrie de circumstàncies. Van engendrar amb goig el seus tres fills. 

Bé amb goig més aviat el Pere, l’Agnès semblava una màrtir. Pobra dona, tan maca què era, ho és encara, però ara és una ombra d’allò tan xamós i suau que va ser. 

L’Agnès escoltava massa al capellà i mentre un pensa en el pecat, la luxúria i el dimoni poc es pot fruir de les carícies del company. Tret que el Pere, aquell homenàs  de donar carícies en sabia poc. Damunt meu van parir amb l’ajuda de la llevadora els fills, llavors no havia hospitals per aquests tràngols. 

Al celebrar els vint-i-cinc  anys va dir-se:

¾    I sí muntem de nou l’habitació. 

Clar una de nova i em va quedar una dubte:

¾    Què seria de mi. 

De sobte un cop de palmell a la front del Pere va resoldre les meves dubtes al dir-li a l’Agnès:

¾    Noia, aquest llit encara està bé i és vinclador. Sembla nou i ara el Pere, el nostre fill, vol casar-se amb la Laia, li podem regalar i no gastarem dos rals de la dot.

¾    Garrepa l’home.- vaig pensar.  

La culpa era de l’Agnès, com em fregava i em polia tant amb aquell oli especial tant olorós la meva aparença era pràcticament nova.  

Miquel Pujol Mur