Dia:
23 de juny d’enguany.
Lloc: foguera a l’antiga era davant de la vella
casa pairal.
Aquest matí m’ha baixat de les
empolsades golfes i han abandonat les
meus pobres ossos entre caixes velles i trossos de bigues menjats pels corcs.
Aquesta nit serà el darrer comiat com a flama rogenca o guspira flamígera,
desprès només cendra portada pel vent d’un cantó a l’altre.
¾
Però
abans vull fer un breu repàs a la meva vida.
Vaig ser comprat amb tot el parament del
dormitori pel casori del Pere i l’Agnès. Sobre meu va celebrar la seva nit de
noces i damunt meu van viure tota una sèrie de circumstàncies. Van engendrar
amb goig el seus tres fills.
Bé amb goig més aviat el Pere, l’Agnès
semblava una màrtir. Pobra dona, tan maca què era, ho és encara, però ara és una
ombra d’allò tan xamós i suau que va ser.
L’Agnès escoltava massa al capellà i mentre
un pensa en el pecat, la luxúria i el dimoni poc es pot fruir de les carícies
del company. Tret que el Pere, aquell homenàs
de donar carícies en sabia poc. Damunt meu van parir amb l’ajuda de la
llevadora els fills, llavors no havia hospitals per aquests tràngols.
Al celebrar els vint-i-cinc anys va dir-se:
¾
I
sí muntem de nou l’habitació.
Clar una de nova i em va quedar una dubte:
¾
Què
seria de mi.
De sobte un cop de palmell a la front del
Pere va resoldre les meves dubtes al dir-li a l’Agnès:
¾
Noia,
aquest llit encara està bé i és vinclador. Sembla nou i ara el Pere, el nostre
fill, vol casar-se amb la Laia, li podem regalar i no gastarem dos rals de la
dot.
¾
Garrepa
l’home.- vaig pensar.
La culpa era de l’Agnès, com em fregava i
em polia tant amb aquell oli especial tant olorós la meva aparença era
pràcticament nova.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada