Acomodats dins el departament,
cama sobre cama, millor dit la nostra cama damunt la cama de no sabíem qui, les
motxilles a terra com a soques immòbils, no ens ho permetien saber.
Endormiscats, sense veure res a fora per l’obscuritat de la nit i el baf que entelava
els vidres, escoltant el rítmic tram-tram del tren, feien camí cap el nostre
destí somniat. Algú mig adormit parlava del Pedraforca, un altre li contestava
que no, que anàvem a la Pica d’Estats. Bastanta estona després, va passar el
revisor qui mirant-nos sorprès, va observar-nos no dues, sinó tres i quatre
vegades, a nosaltres, a les motxilles i al bitllets.
¾
On van?- va preguntar inquisitorialment.
¾
Al Pirineu!- Va contestar aquell que sempre és
el més ardit i de llengua més ràpida d’una colla.
¾
A sí...- va contestar el mosquejat home guaitant
altre cop els bitllets- amb un tren que va a Llafranc?
¾
Com?- vam exclamar tots a l’uníson. Va fer-nos
un ràpid esguard com qui pensa: - Què babaus! Infeliços!- Amablement, suposo
perquè també devia ser un pare de família amb fills tant despistats com
nosaltres, va dir-nos.
¾
No els vull ni veure, ni tant sols saber on van,
a la propera parada baixin del tren i si pot ser no passin per l’entrada de
l’estació, que jo no vull cap compromís. Desapareguin sense deixar cap rastre,
sinó, haure d’avisar al cap del tren i la Guardia Civil el empresonarà.
Ostres! Altre cop la presó
davant meu i aleshores pensà que en sortir de casa al caure la nit em va
aparèixer un gat negre.
El nostre destí per bones o
dolentes va complir-se, vam baixar, o fugir del tren, com els indis americans
quan encerclen la caravana en el darrer moment de la pel·lícula, i fugen quan
sona la trompeta, malgrat sigui llunyana, llavors és el moment en que arriba la
salvadora cavalleria ianqui. Igual que els pells-roges, o més aviat com els
bisons quan són perseguits per aquests mateixos individus cridant pels
descosits, vam travessar les vies. Ja érem arribats, no a les frondoses valls
del Pirineu, sinó a la badia de Roses. Estàvem enmig del passeig que dóna a la
platja de suaus onades i fina sorra negra. Segons el “profe” a causa d’un volcà
que va formar part d’aquella costa. Les motxilles, deixades de la mà de Déu,
mig llençades pel pedregar i nosaltres amb l’ànim tan per terra com elles.
Dimonis! Ja ho deia la dita que hauria d’haver tornat al llit quan en sortir de casa al caure la nit em va
aparèixer un gat negre.
Quan els nostres pensaments
eren en l’orbita de que bé estaríem dormint al calentó llitet de casa, va
ressonar escandalosament i molt a prop nostre una botzina d’aire, d’aquelles
d’alegre tararí-tararà-tararí-tararà, (nas de barraca sant boí) que ens va
desvetllar dels nostres negríssims mal
somnis. Un xiscle dels pneumàtics al frenar sobtadament, i vam escoltar unes
veus femenines que en una meravellosa, a les nostres oïdes, barreja d’idiomes:
anglès, francès i català cridaven: Hello boys! Una altra xiuxiuejava: Mon
petits garçons! Qui’ls on jolis! I la darrere veu, un més entenedor: Ei, nois
que feu? Voleu vindré? Aleshores motxilles, Pirineu, alta muntanya i sortida
com a prova de maduresa, van anar en orris. Van assabentar-nos ràpidament que
eren unes noies que estudiaven a l’estranger: unes de la terra, altres angleses
convidades i les altres franceses afegides, que acampaven al càmping de la
sortida del poble. Anàvem en una furgoneta Volkswagen, prestada, a una
discoteca que no tancava mai, ni de nit, ni de dia. En veure’ns tan
desemparats, esmaperduts i amb les grosses motxilles, els hi vam fer llàstima i
ens convidaven a anar a ballar i moure l’esquelet amb elles. Ni ens ho vam pensar, ràpidament les
motxilles pujaven a la baca de la furgoneta, elles i nosaltres, tots ben
apretadets dins la “furgo” i rumb a la “disco”. No sé si us imagineu el que va
succeir: moure’ns, suar, beure, dansar,... Va estar una bona prova de joventut
i de més coses que més val no parlar-ne. En totes aquelles hores ni em va
passar pel cap que en sortir de casa al
caure la nit em va aparèixer un gat negre.
¾
Betty,
my love, you know where is our beautiful black cat? “Betty, amor meu,
saps on és el nostre formós gat negre”- Així va acabar al cap dels anys la nostra primera prova de
maduresa.
Et aquí la història del gat
negre que la meva mare va fer saltar del terrat de casa quan marxava, per
fer-me penedir de la sortida al Pirineu.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada