LA PADRINA

 

Mentre baixava caminant per aquell carrer estret i pedregós, anava pensant en que era allò que l’empenyia a tornar a allà en aquell barri de pescadors de la ciutat marítima on havia viscut anys enrere hi que feia tant de temps que no hi tornava. Des que va començar a estudiar a la universitat i els seus pares es van canviar de ciutat, no hi havia tornat més.

No sabia ben bé que, una força feia dies que l’empenyia a tornar allà, i avui que tenia festa a l’hospital havia decidit anar-hi.

Al arribar a l’estret carrer que abocava a mar, va contemplar estupefacta com res havia canviat amb aquest 20 anys ; bé, si, tot estava més vell i més deixat que abans, llavors es veien flors a les finestres i balcons i el terra del carrer lluïa ben escombrat, ara porqueries i immundícies s’hi aplegaven en diferents indrets.

Va aturar-se davant el número 29, i decidida va trucar a la porta. Ningú obria tot i que va sentir una remor al seu interior; llavors va empentar la porta i aquesta es va obrir. Una forta olor a tancat i a malalt li va empudegar el nas; mentre que una tènue veu sortia de l’interior d’una cambra. Va dirigir-se cap allà amb pas segur, mentre cridava

¾   Mundeta! Que ets aquí

Quan va entrar a l’habitació va trobar la dona damunt del llit esbufegant, mentre l’olor a malaltia i a pixums era molt més intensa. Es va acostar al llit i la dona va obrir els ulls, mentre amb veu molt baixa deia,

¾   Per fi has vingut, fa tants dies que t’esperava

¾   Quants temps  fa que estàs així? Te’ns molta febre

¾   No ho se, unes dues setmanes, de primer encara podia aixecar-me, però fa tres dies que no em puc moure del llit. –diu amb veu molt dèbil.

¾   Tranquil·la, ara ja soc aquí, primer cal trucar a una ambulància.

La Mundeta fa tres  dies que es a l’hospital i ja s’està recuperant una miqueta. La doctora Soler l’entra a visitar-la. La dona li somriu.

¾   Veig que estàs millor però no podràs tornar a viure sola. T’estic buscant lloc a una residencia  perquè passis els final de la teva vida tranquil·la. Aviat hauries mort si no arribo a venir.

¾   Sabia que vindries, feia dies que et cridava i sabia que la meva fillola no em deixaria morir sola. Faré el que tu diguis perquè  he tingut un bon ensurt i a 92 anys no s’ha de ser tan tossut i voler viure sol.

¾   Aquesta es la meva Mundeta, la que recordo de quan era una petita i em cuidava i em portava a l’escola. Estaràs tres o quatre dies més aquí i llavors ja veure’m el lloc on hi trobo una plaça disponible.

¾   Gràcies noia. Ets una bona minyona.

Després de fer un petó a la galta d’aquella dona, la doctora surt de l’habitació pensant en lo estrany que va ser la força que va sentir i que la va empènyer a anar allà en aquell barri on havia viscut i on li quedava aquella personeta que l’havia cuidat quan era petita, que era com una segona mare per ella, i a qui  afectuosament li deia padrina, i de qui feia anys i panys que no en sabia res.

22/02/2014