La Sara estava asseguda al
costat de la finestra. La manta embolcallava el seu menut cos enfebrat per la
grip. Les cortines, mig tapaven la llum del finestral, només permetent-li veure
la transparència de la posta d’un sol vermell d’estiu. En l’habitació en
penombra els mobles semblaven guardians que volessin protegir-la dels fantasmes
de la casa.
La porta, poc a poc,
silenciosament com empesa per una suau aura s’obri sense fer soroll i per
l’escletxa aparegué una fina mà de dona. Les venes blaves és marcaven a la pell
com a mostra dels anys viscuts. Després la cara de l’àvia aparegué sense fer
cap soroll només envoltant amb la seva dolça i càlida mirada el cos embolicat
de la néta estimada.
Tant lentament com s’havia
obert la porta és tanca. La Sara sabia que la seva àvia l’havia guaitat per
assegurar-se de la seva comoditat, però va callar perquè a vegades la solitud
ajuda a pensar. De cop va escoltar-se un soroll, un cris lleuger com la
trencadissa d’una copa de vidre, acompanyat d’un croc fort i vibrant com quan
és una olla de ferro qui cau a terra.
Sobtadament el gran gat siamès
va entrar corrents, anant a amagar-se sota la manta que protegia a la Sara. El
seu pel va fer pessigolles al peu de la nena, com demanant-li pietat i un meu
dolç i untuós, potser la paraula més adient és acaronador va sorgir de la boca
de l’animal. De la cuina estant la veu crispada de l’àvia va sentir-se dient:
¾
Mecàsum, el gat! Tant passar i passar a la fi ha
fet caure tota la vaixella neta a terra. Com l'agafi li retorço el coll.
El gat amagat per la manta i
sota la protecció de la Sara ronronejava sabent que a l’àvia aviat li passaria
l’empipament i tornaria de nou a acariciar el seu llom platejat.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada