S’acabava d’aixecar del llit, encara estava mig
endormiscat. Va fer uns estiraments per treure’s la peresa
de sobre i espavilar-se una mica. Per la finestra entrava ja el sol, alt, que
il·luminava el paisatge rocós que s’obre
darrera la casa rural que té a la muntanya i on ha anat a passar el cap de setmana.
Mentre es prepara l’esmorzar engega un casset, on
aviat la veu de la Trinca es deixa sentir...
Califa, si que ens ha tocat la rifa. Califa... ets el rei de l’enganyifa .
Califa ....tu si que ho tens ven muntat
No siguis tan txeic califa, no siguis tan xeic califa
Que pots sortir-ne escaldat.
Així que de cop es va trobar altre vegada solter i vivint amb un pis petit
de mala mort. Amb la Raquel les coses tampoc van funcionar massa i aviat ho van
deixar. Sort va tenir d’aquesta casseta
al poble de muntanya dels seus pares, es l’herència que li van deixar. Abans no
hi venia mai, però ara, hi puja tot
sovint, és el seu refugi; s’ha aficionat a la caça i molts caps de setmana i fa
estada, junt amb el Dog, es fan companyia mútua. Avui te festa, s’ha agafat
aquest dilluns per descansar una mica del tràfec de la ciutat i li ha anat bé
fer una bona dormida.
En aquell moment arriba el Mateu amb males
notícies, han ferit al Dog, el gos de caça i hauríem d’anar-lo a buscar , - va
dir el xicot de la casa veïna-
¾ Ja tinc el baiard a punt , l’han ferit a dalt la serra.
Es beu el cafè d’un glop i marxem els dos homes
amb el tot terreny cap dalt la muntanya a buscar el gos. Han de baixar el gos
ferit fins a la carretera i d’allà al veterinari al poble veí.
La ferida és
molt aparatosa, però no greu, encara que té una pota trencada. Després de
curar-lo li van enguixar la cama i a la
tarda ja van tornar a casa. El gos es recuperarà aviat amb els cuidats del
Mateu, que és qui s’encarrega del gos durant la setmana quan ell treballa.
Al vespre baixa amb el cotxe cap a ciutat , cansat de córrer
tot el sant dia, abatut, allà ningú l’espera. Pensa en el pis
fred i sol. Troba a faltar la companyia, el caliu d’algú que l’esperi, però des que es va separar no té
sort amb les dones. Abans tenia les que volia, però s’han capgirat les coses.
Sembla que algú hagi boicotejat la meva
vida. –pensa- Semblo un innominat
del qual les dones fugen quan m’hi acosto.
01/12/2013
Alguna cosa deu fer malament, potser que reflexioni...De totes maneres no es pot queixar, ja voldria jo tenir una caseta a la muntanya!
ResponEliminaPetonets, Anna.
Hi tant que hauria de reflexionar. persones que ho volen tot i de cop és troben sense res. Bé, sort encara de la caseta.
EliminaPetonets de Bona nit