HEM PUJAT A L’ESTANY DE LA CABANA SORDA.

En la nostra estada andorrana aquest cop no vam anar a visitar esglésies sinó que vam aprofitar per fer una mica de muntanyisme. Sempre és agradable caminar i veure bells paisatges d’aquestes serralades pirinenques que conformen aquest Principat. 

Alliçonats pel Jaume del Hotel Univers, un bon lloc per fer estada i un bon guia que coneix força bé les muntanyes, vam decidir arribar-nos fins el refugi i l’estany de la Cabana Sorda situats a 2.295 ms. d’altitud damunt del nivell del mar. L’excursió és qualificada com a fàcil des de la vall d’Incles hi ha un desnivell de 477 m. i teòricament es pot fer entre un 1h. 30’ a 1 h. 45’. Això del temps més valdria posar-ho entre cometes perquè la preparació i l’edat també tenen molt a dir. Hem vist pujar a joves com a gams i altres protestant passa rere passa. Però com diu el refrany: Qui no vulgui pols que no vagi a l’era.

 

Un cop aparcat el cotxe on hi ha un cartell que indica la ruta comença la pujada al costat mateix del rierol del mateix nom que davalla les aigües fins el proper riu d’Incles. 

La pujada és a ple sol, sort que nosaltres iniciàvem la marxa bastant d’hora i encara no és notava la seva cremor. Un peu i l’altre peu marcaven el ritme de la nostra pujada. De quan en quan un ventet fred alleujava la nostra calor. Després de travessar per segona vegada el rierol comença una zona d’arbres que ens donaven aixopluc dels raigs de sol. Avets i pins dominaven l’arbreda, algun d’ells, principalment pins, mostraven el rigor de la vida a alta muntanya mostrant-nos els seus troncs i el seu brancatge retorçat i ennegrit. 

El camí ben marcat ascendia muntanya amunt i nosaltres bufaven un xic, o molt, que hi ha cops que costa reflectir les minses forces de cadascú. Gent jove demanava pas i nosaltres els hi cedirem de bona gana. No hi ha edat més bona que la joventut per enfilar-se costa amunt. 

Al cap d’una estona arribàvem fora del bosc i el panorama del cims de color gris verdosos ens mostrava en la seva vegetació que a partir de certa alçada la neu s’hi guareix durant força temps i només en estiu dóna llibertat a la terra per gaudir del sol.   

El sol ardent i el vent fred donaven una sensació especial a la pujada. Un donava calor i feia suar en certs moments i l’altre com un hàlit d’esperança demostrava que la vida té diferents versions. 

Finalment per un caminoi entremig de pedres, terra i arrels pujaven el darrer tros de camí fins a l’ envistes del refugi.  En arribar preníem el camí que ens portava fins els marges de l’estany. El jovent feia xivarri i gresca damunt dels dos illots, com dos caps de bolet que emergissin de l’aigua però ancorats a la riba. 

Joventut diví tesor tres o quatre proveïts de banyador van llançar-se a la freda aigua de l’estany però hem de dir que va ser una ràpida immersió i una més rabent sortida. 

Nosaltres érem contents de haver pujat a veure l’entorn de muntanyes, la tartera i el pic de la Coma de Varilles com salvaguarda de l’estany. A l’alt6re costat hi ha una magnífica vista de Juclar i Siscaró. 

Aleshores seguint les marques grogues i les fites vam iniciar la nostra baixada. 

Pujar i baixar és com la vida, inicies la pujada sent un marrec, agafés forces i ets un jove, i cada graó és un grau més a la vida fins que ets a dalt i comença la davallada. Si la salut ho permet pot ser llarga però a cada graó baixen també les nostres forces.  

Pel camí de tornada van saludar a persones que com nosaltres volien fer exercici en comunió de la natura. 

Nosaltres vam celebrar el ser capaços de pujar i poc a poc vam descendir a l’aparcament. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.