L’endemà al capvespre, quasi
a l’hora de sopar, torna a presentar-se
el Jacint tot esparverat i recolzant-se amb un bastó. Sense ni saludar
s’exclama al Fortià que assentat al pedrís de davant de la casa fa un petit
mos.
¾
Que m’has venut, el diable? Aquella bestiola no
hi ha forma de treure’l de la quadra. M’ha ben fotut, pobre de mi? La desgràcia
ha caigut damunt de casa meva per la teva culpa i del matxo del dimoni.
¾
A veure, prenem-s ’ho amb calma. Què els nervis
no porten a res de bo. Asseu-te i explica’m això que et porta tan enquimerat.
¾
Enquimerat dius, la Pepeta, la meva dona amb el
braç ferit i embolicat d’una mossegada que li ha fotut el fill de diable que em
vas vendre. La mossa no sé quan es podrà casar, ara amb la cama enguixada de l’empenta
i la mitja guitza que li entabana la mala bestia. Quan es casi, tindrà que
portar un vestit ample per dissimular la panxa.
¾
Ah! Havien treballat abans d’hora. Ui!!! Aquest
jovent...
¾
Calla no parlis que...
¾
Ei, no t’enfilis que vas ranc i jo sóc més alt i
més gros. A veure parlem tranquil·lament, vols un traguet d’aigua? Què vas fer
en arribar a casa?
¾
Caram, que volies que fes. Tancar l’animal a la
quadra i donar-li de menjar i beure. Aquest matí he baixat amb la dona i la
filla per mostrar-les-hi la bona compra i només ens ha olorat ha començat a
donar guitzes i mossegar a qui s’apropava. La Pepeta cridant de la mossegada,
la noia caiguda per terra de l’empenta que li ha donat al voler salvar a la
mare. A mi m’ha endinyat una altra guitza que si m’agafa de ple em mata i vols
que m’ho prengui amb calma.
¾
Home, si tu vaig dir, aquestes besties no els
has de donar gaire de menjar, que llavors fan mala sang i només que fan
animalades. Però la culpa és teva i així ho diré en el poble.
¾
Però te’l podràs quedar altre cop el matxo
aquest?
¾
Home, porta’l i en parlem.
¾
Oh, dius que el porti, com? No hi ha ningú al
poble que s’atreveixi a entrar a la
quadra. L’hauràs de venir, tu, a treure’l.
¾
Oi! D’això n’hem d’enraonar! Tu vols que baixi
al poble, et salvi del teu error, perquè l’error és teu, ho saps, eh? Pugi el
matxo altre cop aquí i aleshores, què? Segons tu, ara el pobre animal és un
dimoni, per culpa teva! Així, el perill l’he de tindré jo, per culpa teva.
Total per quatre rals que vas voler estalviar-te, perquè jo et venia uns altres
animals, però en vas encaparrar a comprar aquest i a pagar poc.
¾
Home, Fortià és que la noia es casa...
¾
Si, amb la panxa plena, ja m’ho has dit. Però
jo, no seré el padrí, qui ha trencat els ous que es mengi la truita.
¾
Més, podíem negociar...
¾
Saps que, fent-te un favor d’amic et recolliré el
matxo. Amb un perill que no saps! I tot per culpa teva! Ho deixaré ben clar a
la taberna. Llavors, com un bon amic teu què sóc, et vendre aquell matxo tan
maco que et volia convèncer i me’l pagaràs al preu que vaig dir-te.
¾
I pel que tinc a casa.
¾
Te’n pagaré la meitat del que en vas donar.
¾
Però...
¾
Res, i si no et quedes amb el matxo i
t’espaviles mossegant-li les orelles. Potser t’agradarà i tot...
Així va finalitzar aquesta
història que va restar en la memòria dels descendents del tractant de bestiar.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada