Bé, i si no parlo d’ell, en
aquesta narració de qui enraonaré... D’una noia que viu feliç amb la seva
parella? Ui! Em preguntareu qui és aquesta noia que m’atreveixo a dir que viu
feliç amb un home, potser la seva filla. La filla petita, en tot cas, ei! Que
la gran ja té els seus problemes, però els conflictes no són d’una part o
l’altra, ni per què una sigui dona i l’altre home, ni per masclisme ni per
feminisme, no, el quid de la qüestió són tots dos caràcters.
Bé, punt i final, i tornem a
començar, sí parlaré d’ell però no...No, com a personatge fictici sinó més
aviat com l’amic íntim, com l’altre jo. Però sense ser jo, clar. I si fos jo
mateix...
No pensareu que m’anava a
cercar per les infinites galàxies llunyanes del pensament altre personatge
enraigat tan profundament dins el meu particular tarannà. Ni molt menys! Trair
el meu ídol, aquell que parla amb la meva veu. Aquell de qui em serveixo per
expressar-me i que naturalment com carn i ungla que som, seguim junts el camí
que ens portarà a l’anorreament final, esperem que d’aquí forces anys.
Tots dos, sempre amics
entranyables, d’amistat ferma i segura, esperant i respectant l’un les paraules
de l’altre com si fóssim pròpies. A més, com som únics, intransferibles i a més
a més unigènits, mai les nostres idees particulars molestaran les opinions més
fondes d’aquella part íntima, tabú, recòndita i amagada dins la nostra pròpia
realitat. Guardarem junts en silenci el remot lloc on les perversions, les
vergonyes, les males passions i tots els desitjos inconfessables són empresonats
sota set panys i encadenats amb les cadenes roents del particular caràcter de
cadascú i on si sortissin al descobert, les nostres galtes enrojolarien de
vergonya, i, amb el cap cot i la mirada baixa fugiríem enllà de les persones
conegudes.
Amic, parlant del tu i del jo
interior, ens hem oblidat de parlar de la noia, un altre cop serà. Una abraçada
amic, la nostra amistat aferrada d’anys de comunió d’idees fa innecessari
parlar de ningú, tu és jo i jo sóc tu. Sempre serem anellats dins el cercle
lluminós de la vida fins el túnel devorador i opac del descans etern.
Seguidament, al reunir-nos en
aquell lloc de pau i esperança ens fondrem amb un, com els fills de Hermes i
Afrodita que en recerca de l’amor es fusionaren en un sol esser.
Tu i jo, jo i tu, tots dos som
dues persones amb una sola imaginació.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada