LA JOVE MARE.

La jove, morena, de mitja alçada i amb els cabells negres lligats en una cua, tranquil·lament davalla mirant aparadors amb el nen pel carrer Major.

¾    Nen, no corris.

¾    Mare que hem de comprar el tió.

¾    No Marc, el tió el trobarem a casa dels avis. L’àvia fa dies que el cuida i l’alimenta perquè  et porti forces regals.

¾    A sí! Ja el vaig veure quan el va portar l’avi, acabat de tallar del bosc. Mare, ja n’era de gros, Com estarà ara?

¾    Ui, ara està molt descansat. És a la meva habitació, quan era petita. L’avia li ha fet una manteta pel fred.

¾    Mamà, quan el va portar l’avi no tenia ulls ni boca com sap l’àvia on posar el cap?

¾    Nen, ara ja li han sortit els ulls i la boca, fins i tot l’avia li ha posat una barretina per què no es refredi. 

¾    El podré veure?

¾    Nooo!  Segurament s’espantaria i no et donaria res.

¾    Mare! Si el dimoni ho sabés què faria amb el meu tió.

¾    Calla , nen, no en parlis més i menys d’això, el llançaria al foc.

¾    Ui, que n’és de dolent el dimoni. Com el dels pastorets?

¾    Si, però calla una mica que sinó no podré acabar de comprar. 

Així baixava la jove mare agafant per la mà al nen i contestant cadascuna de les seves preguntes i tibant-lo quant el Marc s’esbalaeix davant d’una botiga de joguets.

¾    Mare, jo vull aquest, i aquell i l’altre.

¾    Prou, hi ha nens que no en tenen cap. 

Somriu al Marc i a la vegada cantussejà una suau cançó al petit que porta a dintre seu. Interiorment li diu:

¾    Petit seràs tan xerraire i pidolaire com el teu germà. 

Mentrestant, poc a poc, tibant del Marc i ensomniada en parlar amb el proper fill acaba de baixar el carrer Major i tomba per continuar pel passeig on hi ha una zona amb tobogans i altres entreteniments per xics.   

Miquel Pujol Mur