L’Ego Sum Pauper, l’Egus pels
amics, aquesta vegada ha trencat la seva habitual costum i ben d’hora al matí espera
a la cantonada de casa. Ha quedat amb el Salvador i el Marcel per anar a buscar
bolets aprofitant el dia de festa setmanal de la cafeteria.
L’Egus espera vestit amb un
pantaló d’aquests de pedaços negres, que diuen que fa d’excursionista, a més de
les esportives de marca, no pot ser menys seguint els designis de la nova moda
instaurats per la Marta, i completant la seva vestimenta, una camisa de
franel·la i un jersei gruixut. No podia mancar tampoc el consegüent bastó, ja
què la Marta li ha dit que sense bastó no es pot caminar pel bosc i al mateix
temps el pot fer servir per defensar-se de les feres. Pensa interiorment:
“Seran les vaques, les feres que m’han d’atacar"?
Palplantat, tal com van quedar
espera a la cantonada propera a casa. Recorda que fa molts anys va anar a
cercar bolets amb el seu nebot, més a plogut força des d’aquell dia d’infaust
record. Fa un moviment de cap desistint de la recordança i mira a tort i a dret
per veure l’arribada dels companys boletaires.
Puntualment arriba un cotxe
gros i luxós conduit pel Salvador, amb el Marcel assentat al seient posterior.
El primer pensament de l’Egus és: “Ostres! Si que dóna el cafè que prenc cada
matí”. Aleshores recorda el seu petit i vell cotxe guardat a casa d’un amic i
se li remou la panxa.
¾
Pugi, amic Egus!- Diu quasi cridant tot exaltat
en Salvador- Ara, volarem cap un lloc que els bolets sortiran a esperar-nos.
Caram! Com corre el cotxe i
també quan és d’espaiós i còmode. En Salvador condueix i al mateix temps parla:
¾
No cregui amic Egus, aquets cotxe malgrat sigui
tant gran és una ganga, és hindú i barat. Em van donar una barbaritat del meu
vuit cents cinquanta i amb el pla aquest del govern i amb aplaçaments a vuitanta mesos enseguida el tindre pagat.
L’Egus, que ha treballat a la
banca, s’esgarrifa pensant en la quantitat d’interessos a pagar, però calla no
sigui que el Salvador s’ho prengui malament.
Finalment, per allà on s’acaba
el país i després de trenta mil viratges, el Salvador deté el cotxe saltant-se
abans un marge i ficant-se per una pista de terra.
¾
No nota quin flaire a bosc i a bolets!- Pregunta
el Marcel que ha romàs callat tota l’estona, mig endormiscat, durant viatge.
Si, fa bona olor, rumia mentre
mira la merda de vaca on ha posat el peu.
¾
Ànims! Que avui és un gran dia- donant-li una
grossa cistella.
Fa tres hores que caminen i la
cistella continua buida, els seus companys tampoc han estat gaire més
afortunats. Quatre boletets mal comptats i res més. La cistella amb una mà li
comença a molestar, el bastó li fa nosa i les sabates emmerdades i brutes, com
són noves, també li fan mal.
¾
Ja sé on n’hi ha!- mussita el Salvador. Amb una
veu baixeta com qui tem que tot els bosc sigui ple d’orelles en recerca de les
paraules i els bolets d’en Salvador. – Anem-hi!
Aleshores, vinga muntanya
amunt, vinga pedres, vinga pendent i amunt. Una vaca el mira malament més
després d’un muuu sonor torna a pastar tranquil·lament. I l’expedició continua
costa amunt i més amunt. Els peus tornen a fer-li mal. El bastó és un pes mort
que arrossega per terra.
¾
Aquí, aquí, quasi ja hi som.- L’aquí, l’allà, a
dalt a baix, dreta o esquerre sonen inútilment a les orelles de l’Egus. Només
ja camina per intuïció, com un soldat torrat, els bolets deuen corre per la
muntanya lliurement sense presentar-se davant dels seus cercadors.
Quan han arribat dalt del cim
el paratge és formós, però l’Egus ni mira i menys somriu a la foto del Marcel.
En tornar dormisqueja postrat
en el seient, mentre pensa amb la Marta i el que dirà quan el vegi cansat,
sense esma, les esportives brutes, empolsinat i portant gràcies als companys un
bolet blau. Li han dit que és molt bo però la Marta creurà que ha robat la
caseta a un patufet.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada