VISCA LA FESTA!!!

De festes n’hi ha moltes... però... FESTA amb majúscules, a cada poble o ciutat se’n celebra una o, estirant molt, dues. Em refereixo a les que tothom espera amb ànsia pel fet que són úniques, del lloc en concret; no com la Festa Major que ja és típica, de tota la vida, en qualsevol contrada.

Fa ben poc, un dia que estava de pas per una petita ciutat, casualment em vaig trobar al mig de la seva festa, com aquell que res i sense pensar-m’ho! La gent estava aplegada al  carrer, esperant no sé què... Jo em preguntava què devien esperar, tanta gent? De sobte, quan va sonar el rellotge d’una plaça, vaig sentir un fort soroll d’un bombo que no parava de repicar, després s’hi van afegir una espècie de dimonis i dues mules feres que treien foc pels queixals, i més tard una parella de  gegants.

La gent s’ho passava pipa amb tot aquell aldarull; uns apartant-se perquè no els cremessin, d’altres participant allà al mig  del batibull, sense por de res! La majoria saltaven i ballaven al ritme de la música amb la qual també dansaven els gegants.

No cal dir que ho vaig trobar impressionant. La gent no es cansava, i vinga... i vinga...! Som-hi que no ha estat res! És clar que tenien un xarel.lo per animar-se, que anava a dojo. Crec que més d’un devia acabar una mica  pet...

Algú em va explicar que aquesta Festa ja  venia dels temps antics i que, fins i tot, per ser tan excepcional, l’havien declarat  Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Anys enrere, però, sembla que eren quatre gats allà mirant-s’ho, no com ara que, quan la plaça s’omple tant..., estan com les  sardines dins d’una llauna!

Jo em vaig dir per mi mateix: Això no s’assembla de res amb les festes que fan al meu poble. Mira que en són d’avorrides si les comparo amb aquesta!

 Pel que vaig poder copsar,  hi havia una mescla de tot. També es feien diverses celebracions religioses, que eren solemnitzades amb cants, dignes d’admirar, que convidaven a participar-hi.

No s’entreveia cap mena de discriminació de raça, de sexe ni de religió; la gent del poble es barrejaven  entre ells, i també amb els famosos, els polítics i el clergues. Bé, sempre hi havia algú que preferia no barrejar-s’hi i es quedava al balcó on estaven situades les autoritats, però en general era tot un poti-poti de diferents classes socials, que ho compartien tot, sense cap mena de distinció.

Em vaig adonar que, malgrat això, les bestioles no s’ho passaven massa bé, pobretes....! Sobretot els gossos i els gats, aquests dies, amb el soroll i l’esclat de tants coets... es tornaven bojos! M’imagino que són els únics que no entenen la bogeria dels humans.

De totes maneres, a mi, com que em va agradar molt, vaig decidir quedar-m’hi fins que s’acabés tot!

No ho he comentat abans, però la FESTA dura i dura... fins que tothom queda extenuat de tan saltar, ballar i beure!

17 de juny de 2013