BUSCANT LES ARRELS

 

 

Havíem escollit molt mal dia per visitar aquell poble. Feia molt temps que amb el Vicenç   dèiem d’anar-hi, però  el dia que ens vam decidir , vam trobar un dia de pluja i pluja. Bé, el matí  feia sol, però es va anar tapant el dia i ja no va parar  de ploure en tot el dia,

En aquell poble hi havia viscut els meus rebesavis i allà hi havia nascut l’àvia. La mare sempre en parlava de que quan era petita i anava a passar els estius, i que li agradaria molt de  tornar-hi.  Sempre sortia una cosa o altre i no hi anàvem, després ella va emmalaltir, i ja no se’n va parlar més, i ara ella ja no hi és.

Per això avui ens hem decidit fer-hi  una excursió, m’encuriosia saber si encara hi havia la casa dels rebesavis.  Sempre parlava  que vivien al carrer Joan Trullàs.  Van entrar a un bar a prendre una cafè calentó per reanimar-nos  i vam preguntar per aquell carrer; ens van dir que aquell carrer no existia que ho devíem entendre malament.  Com era diumenge, i a més `plovia  hi havia molt poca gent al carrer.  Vam preguntar a unes senyora grans  que sortien  de missa i tampoc ens va saber donar referencia del carrer .  El poble era bonic, hi havia cases noves, altres de restaurades. Algunes tancades , es veu que eren de gent de caps de setmana. Van aixoplugar-nos una estona a l’Església i vam  trobar al mossèn del poble i li vam preguntar per al casa dels meus avantpassat; ens va contestar que pels noms no li sonaven pas de res, potser si mirava el registre, constaria el bateig, però llavors ho tenia tard. Tampoc sabia res del carrer, encara que  en diferents èpoques s’havien canviat alguns noms de carrers. Això ho podria saber en  Damià, -ens va dir. -Un home gran, que havia fet de carter al poble durant molts anys i coneixia tots aquells verals. Segur que el trobareu  a la fonda de cal Quico, sempre hi va a dinar.

Ven xops de voltar tot el mati sota el paraigües, vam decidir anar a dinar a la fonda de cal Quico, i efectivament allà vam trobar al Damià. Vam fer el cafè plegats i ell ens va saber donar raó de tot. El carrer aquest ,  després  de la guerra, és va anomenar Carrer  General  Sanjurjo i de nou cap als anys  80 va tornar a canviar. Ara es el carrer de la Llibertat. L’home era molt afable i li agradava molt parlar, ens explicava les confusions que havia tingut vegades amb els canvis de nom, perquè encara els últims anys de carters venien algunes cartes amb el nom més antic. Ara hi ha construït moltes cases noves, després els hi acompanyaré

-          Com es deien els seus familiars, va dir l’home, encuriosit.

-           Fergullós,  és deia el rebesavi, crec que l’home es deia Miquel i la dona Antònia.

-          Els Fergullòs, vaja, si  encara serem de família. Eren uns oncles del pare. Estaven una mica distanciats. Eren els rics  de la família. Van morir que jo era molt petit.

Després de moltes preguntes i respostes, resulta que el Damià era un cosí  de la seva àvia, ell  no la havia conegut mai, ja que era molt més gran que ell i va marxar molt jove a un internat de noies a Barcelona.  Li havia sentit explicar al seu pare.

Més tard vam visitar el carrer,  no hi havia ni rastre de l'antiga casa, tot eren edificis alts en aquell lloc, però l'home ens va dona alguns detalls de l'enderroc de la casa i els seus nous propietaris.

Després de tot la visita al poble havia resultat profitosa. No havien pogut trobar la caseta dels rebesavis, però vam conèixer un familiar llunyà que ens  va explicar un munt de coses dels seus i nostres  avantpassats.

  

-2 de juny de 2013-