LA BOSSA DE COLORS

Que feliç estava la Berta aquell matí, amb aquella bossa de colors que li acabaven de regalar. Estrenava bossa i estrenava vint anys, a més aquella bossa era de marca, no com aquelles barates que es comprava als “xinos”. Que bé que la coneixia la tieta Montserrat, sempre que venia de visita, normalment venia poc, li portava algun regal especial, i avui era el seu aniversari.

Havien quedat amb les amigues per preparar les vacances que s’acostaven , ella contenta per d’ensenyar-els-hi  el regal, i que sentissin una mica d’enveja. Una enveja sana, perquè l’amistat entre les tres  noies era molt forta i estava per sobre les coses  supèrflues.

Estaven a la terrassa del bar, xerrant i fent gresca, després d’admirar  el regal del la companya, i ja ficades de ple en la vacances properes;  de  sobte la Berta es va girar i no s’ho podia creure, la bossa de colors havia desaparegut del darrera la cadira on la tenia penjada,
-          No pot ser!  -No pot ser!  La bossa, on és la bossa?

Es va aixecar, va mirar i remirar, les altres noies igual. No sabia com havia estat, la bossa havia desaparegut. La gent de les taules veïnes estaven badoquejant,  però ningú havia vist res. Va venir el cambrer, l’amo de la cafeteria...  no s’ho explicaven,  això no havia passat mai allà.

La Berta estava desesperada, tenia ganes de plorar. No podia ser que això li estès passant a ella. Que li diria a la seva tia , quan la veies  aparèixer sense la bossa. La bossa de colors, com no n’havia tingut mai cap, no tornar-la a tenir. En compraria una d’igual, això si la trobava, però tampoc tenia ara mateix els diners  per aquesta despesa.  Volia la seva...
-          Anar a posar una denúncia , és el que heu de fer ara mateix  -deia l’amo de bar.
-          Si, si ara tot seguit hi anirem – va dir la noia sortint del  ensopiment.

Va aixecar-se  junt amb les amigues per anar cap a la comissaria més propera, en aquell moment venien pel carrer dos mossos d’esquadra,  i se’n va anar  decidida cap a ells. Al ser al costat, no s’ho podia creure, portaven a les mans la seva bossa de colors...
-          La meva bossa , és la meva bossa.  –va cridar.
-          Tranquil·litzis,  la duia un xicot que corria molt , quan li em cridat l’alto, ens l’ha tirat pels nassos i ha fugit entre les carrerons. -li respon un mosso.

Després de tornar la bossa a la noia, els mossos  els hi recomanen a totes les amigues, que han de tenir molta cura  amb les seves  coses, ja que avui hi ha uns lladres molt fins que et surten on menys te’ls esperes.

Tot s’ha quedat en un ensurt, bé, la Berta, quan ha obert la bossa hi ha trobat a faltar un moneder petit que hi portava algunes monedes, res més, però aquella experiència no l’oblidarà mai,  i farà que des llavors sigui una mica més responsable amb totes coses.

-          19 de juny de 2013-