CLAM AL SENTIT COMÚ

Odis, enveges, ànsies de poder, corrupció, revoltes, esclat de violència, repressió... em sentia com aquella petita marieta que a la primavera em pujava pel braç , buscant refugi davant el trasbals que es feia al jardí al preparar-lo per l’estiu.

Després d’aquella gran crisi que va sacsejar el món, la guerra i la destrucció van acabar d’arruïnar  el nostre ja malmès planeta . Els desastres naturals també hi van contribuir, misèria i fam , i el terror campaven tranquil·lament  per la terra. Déu meu!   on era el sentit comú? El món s’ha tornat boig. Tots  volen  imposar les seves  lleis a la força i es destrueixen mútuament;  pobles , ciutats , països... tot volen dominar als demés.

Tancada dintre la petita habitació, amb un calor sufocant, la finestra entreoberta per que entri un alè d’aire, malgrat el pols de les cases enderrocades  i olor agre  que puja del carrer, confinada per les terribles desgràcies que assetgen tota la terra. Estic sola a casa, no se on és la gent. Ni  si son vius  o morts, l’angoixa m’oprimeix.

Contemplo la petita bola del món .  Repasso  mentalment els escenaris de les revoltes més sagnats, allà l’horror i la violència mostren la cara més crua. Gairebé domina tot el planeta. Llavors va succeir;  un colom blanc, va entrar per la finestra i es va posar sobre la bola  terràqüia. Una gran alenada de pau ho va envair tot. Presagi que la pau era a prop.  Esperança que el món canviarà, i que el seny i el sentit comú tornaran  a instal·lar-se de nou a la terra .

De sobte em desperto, el sol entra a dojo per la finestra, m’adono que tot només ha estat un mal somni. La bola del món resplendeix   sobre el prestatge...el colom ha desaparegut.  Que bé tornar a ser al món actual, amb tota la crisi, les retallades, l’escassa  feina, els treballs a viure. ... però amb quedo amb aquest món d’avui . Desitjo,  si,  que les coses canviïn, s’arreglin,  que torni el sentit comú; Que el món  és torni més humà , però  que la violència i les guerres no hi tinguin cabuda.

-08-06-2013-