Estava l’home molt tranquil
fent una lleugera capcinada, fins i tot, roncava una mica. Cosa habitual i molt
natural en asseure’s davant del televisor després de dinar, quan es desperta
sobtadament a l’escoltar una paraula que l’esparvera força.
La paraula ha estat VERT, i la
ha dit un d’aquests senyors que manen al govern central de la pell de toro. VERT,
perillosa paraula per la pau dels pobles.
Alarmat per saber, si s’ha
preparat alguna altra malifeta a la benvolguda llengua del nostre petit país,
abans li deien, aquells que ens apreciaven tant: hablar en vernáculo, com si
fos un idioma de segona o un defecte. Segons
el diccionari és: Relatiu o pertanyent a la contrada on hom ha nascut.
Canvia de canal cercant un altre
que no hagi donat encara la notícia mig mal entesa. Poc després en troba un que
dona les bones noves un xic més tard. La televisió és una gran pantalla que ens
comunica que passa al món, la veritat és que el món rere els grans negocis està
mol fotut.
Bones noves, vol dir: bombes,
atemptats, morts, ensorraments, desnonaments, major índex de pobresa, violència
de gènere, alguna parauleta que vol dir les mateixes coses mal fetes, però amb
anglès com bulling i altres, així en anglès sembla més fi. A continuació nous
personatges importants, nacionals i estrangers, que es fiquen els diners del poble;
cada cop menys classe mig baixa, la dels treballadors i dels petits obrers
també minva; a la butxaca. Mal dit això de la butxaca, millor al sac o dins un tràiler,
ja que mai havia sospitat el pobre home que poguessin haver tants zeros rere
els altres números. També de celebracions i festes on el poble no té gaire
representació: iots, regates, esquí, vacances i tantes coses que una butxaca de
poder minvant no pot adquirir.
Quan acabaven totes les
malures s’inicia el problema dels robatoris amb violència, i més i més
violència, finalment parlen de l’esport i de les paraules dites, quasi sempre,
pel mateix senyor de cabells grisosos i parla enforfollada.
Senyor, gran paraula; no sé si
merescuda, que ens diu que el seu criteri és el millor, criteri és una altra
paraula no gaire afortunada segons qui parla, no només aquest, n’hi ha altres
que també hi fiquen la cullerada fins el fons.
Però no penseu, ara diuen que
parlar en anglès és molt interessant i l’home recorda quan a la capital del
nostre petit país les classes ben situades i de certa posició enviaven als seus
fills a col·legis de pagament i categoria perquè així aprenguessin a parlar en
castellà. Potser ara estan d’acord amb cert capità manaies, malgrat els seus
cognoms i el seu acerb catalanisme. L’opinió de l’home és que contra més
llengües es sàpiguen millor per l’enteniment dels humans sense voler imposar-se
a la pròpia del lloc de naixement i vida.
Ja està, és que l’home s’ha
marxat de polleguera i és que després de dinar i la copeta el cap funciona una
mica disbauxat. Amb el comanament retorna a cercar el canal adequat.
Finalment el troba i troba al
dit predicador que parlant amb els periodistes diu:
No hay nada que VER. Lo hemos mirado y remirado i la conclusió es que
no hay nada que VER. Y si lo digo es porquè no hay nada que VER. No sé què
quieren VER. Per sort no parlava de cap llei d’ensenyament però si amb molt
acarnissadament.
Aproximadament aquestes són
les paraules. L’home sospira no ha passat res però es queda amb la dubte si no
ha estat un eslògan (paraula aprofitada de l’anglès, oi què queda bé)
publicitari per aconsellar-nos el consum de certes idees repetitives de la
central ibèrica.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada