Alí Baba (llegeixis el poble)
assisteix impotent a les notícies, una rere l’altre que arribaven a les seves
orelles. Cadascuna de les variants de veu, femenina o masculina, dels locutors ressona
a les seves oïdes com una bufetada, més aviat un mastegot, que fa enrojolar les
seves galtes.
Ell que havia triat amb tota
cura, mitjançant unes eleccions generals, la composició de la cambra de
representants del poble que havia de governar el país amb pau i equitat.
El ministre, pompós nom que
s’ha assignat cadascú dels prohoms, a dit que s’ha de retallar. Retallades
significa poble en paro (petits alí babas) poble a cobrar de la butxaca
estalviada (a costa dels mateixos ali babas, potser millor babaus).
He escrit estalviat, és un
eufemisme, els hi havien descomptat sense preguntar (als Ali Baba) de la seva
retribució per treballar a canvi de promeses ara dubtoses.
El prohom de la parla, fàcil
tema aquest de la parlar, mantenia un rifi-rafe amb altres administrats per
canviar per enèsima vegada la forma d’enraonar i d’escriure. Malament un país
que vigila més la forma que l’ètica dels idiomes. Aquest segurament és ancorat
encara en Babel i malgrat la seva particular “cultura” no sap comprendre la
parla dels sentiments dels pobles i els anys passats des de les cavernes.
Més informació, els encarregats
de les comptes han estat molt bons comptables, millor dit han sabut administrar
bé per omplir les seves grosses carteres. Alí Babas, (llegeixis poble) sense
diners, desnonats, i també accions preferencials, de caixes d’estalvis creades
per la gent de poble, que aviat no valdran el valor del paper on han estat
impreses.
A més aquests bancs creats per
administrar després de moltes ajudes, sacs de diners entregats per uns altres
Alí Baba, (llegeixis poble) que un dia o altre també voldran recuperar-los,
s’han perdut en oneroses jubilacions i ara no hi ha fondos pels poble.
Pisos buits, gent al carrer,
gent en paro i cada cop més petits Alí Babas ( llegeixis poble) a menjar
acompte d’un caritatiu organisme endeutat (ni li paguen el que gasta) que
facilita menjades gratuïtes.
Solució: pugem allò que
anomenen impostos, per recaptar un xic més. Més impostos, encariran un mica més
la vida dels petits Alí Babas. Un dia acabarem pagant els mateixos impostos que
altres Alí Babas forans, però amb una remuneració quatre vegades més petita.
Pobre vaca (llegeixis poble)
que amb menys menjar ha de produir més llet.
Tantes coser van esmicolant el
petit cervell d’Alí Baba (llegeixis poble) que finalment tanca l’emissora de ràdio
i cerca una d’aquestes cadenes de televisió que ofereix diners sense fi a canvi
de demostrar moltes vegades la incultura d’Alí Baba (llegeixis poble).
Alí Baba va comprendre només
fent una petita reflexió que en la seva cova (llegeixis país) n’hi ha més dels
quaranta lladres del conte segons les notícies informatives de la TV, ràdio i
premsa.
Com deia Bertold Brecht: i al
final el poble serà pobre tant del cantó dels guanyadors com dels perdedors.
Malauradament cada notícia té
més d’un capítol, tant llargs d’escriptura, com una sèrie televisiva.
Malauradament els Alí Babas forans també viuen els seus dissortats capítols.
Alí Baba no voldria escriure
sobre això però les notícies diàries alteren el seu enteniment com les famoses
gotes malaies.
Com poden succeir tants fets
en un petit país?
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada