Aquesta església, que pertany a la parròquia de Sant Julià de Lòria, és la capella de cal Bringué. És situada en un turó que s’aixeca 100 m. per sobre del nivell del riu Valira al costat mateix de l’espadat.
L’aparell és uniforme i obrat amb blocs de llicorella escantonats, sense polir barrejats amb altres de mida més petita i mig ofegats en argamassa. Els mur són llisos, sense cap ornamentació, ni cornisa ni finestres.
Interiorment és molt pobre i rudimentària. És coberta amb un sostre de fusta, amb encavallades i damunt una teulada de llicorella.
Exteriorment la nau es tanca a llevant amb un mur i que sobresurt per damunt de la teulada i de les parets i on en la seva part superior es coronat per un petit campanar d’espadanya d’un sol ull.
Al costat de llevant s’obre l’absis semicircular cobert també amb llicorella, és completament llis i interiorment té volta de canó. Una observació ens fa arribar a la conclusió que l’absis és posterior a l’església i possiblement va substituir a l’arribada de les corrents llombardes a l’anterior quadrat. Al costat de migjorn hi ha una espitllera molt senzilla d’esqueixada simple, oberta a l’interior.
La porta d’entrada, força rudimentària, ha estat feta amb blocs de pedra amb dovelles de pedra calcària.
Una llegenda diu que l’emperador Carlemany va hostatjar-se en Cal Bringué, abans potser una casa forta o una torre fortificada, i va resar en la església de Sant Mateu.
En el camí de les llegendes, tema que m’encanta, hi ha que caminar amb peus de plom.
Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 28 agost 2012.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada