La vall encara dorm el son nocturn, el rierol en la propera fondalada canta el despertar dels somnis, però convida a fer la darrera volta, dins el sac de dormir o en els llençols, als que dormen en el llit, i emmurriar-se un xic més.
El matí és fresc però malgrat la fredor de l’aire en arribar a la font, un inexplicable desig interior, el va fer apropar a fer un glop d’aigua.
S’aproximà i sorprès observà un home vell que s’asseu arrupit en la petita plana vora la font. Davant seu té un petit foc del què només brillen unes poques brases. Va vestit pobrament , els peus són un manyoc de roba i cuir. La resta del vestit més aviat és una manta mal posada que tot just li tapa la pell. Una gorra de pell sense adobar cobreix el seu cap, encara hi resten un quants flocs del pel de l’animal que feia anys havia estat el seu propietari. Però a pesar de la mísera indumentària el somriure amable que es destaca en el seu arrugat rostre fa que s’hi aproximi sense cap recança.
Hola – diu, més què res per saludar com diuen que són les normes de bona educació.
Hola jove, què vol beure una mica d’aigua, és freda però si s’asseu a la vora del foc aviat veurà que reconforta la ment i el cos.
Però té molt poc foc i no ens escalfarà als dos.
No hi ha problema- i posant la mà rere seu tragué un petit feix de llenya que va posar a les brases i amb una lleugera bufada en pocs instants unes llargues flames escalfen l’ambient i donen nova vida al racó.
Caram que ràpid ho ha fet. Jo sóc una mica manasses amb això d’encendre foc.
L’experiència, amic, l’experiència. Tu encara és molt jove, quan tinguis la meva edat n’hauràs après.
El jove pren un got d’aigua de la font i s’asseu vora la foguera. Seran uns breus minuts però ser amable no costa gens i a vegades trobés una coneixença que pot ajudar-te en certs moments difícils. Beu un glop de l’aigua que freda com gel travessa el seu interior i fa que, com desprès d’un gran esforç, la persona resti passiva i insensible. Per sobre les flames veu la cara de l’home i els ulls criden la seva atenció. Són blaus com l’aigua dels llacs de les muntanyes en un dia clar però amb els reflexes del blau fosc d’un dia de tempesta i de llamps que com guspires amagades llueixen en l’iris dels ulls.
No fa gaire que ha començat a caminar, més l’aigua quasi glaçada, les flames que escalfen la matinada i la companyia de l’home el fan sentir-se relaxat en demesia.
Els ulls blaus del vell xaruc semblen a cada instant més grossos com si volguessin atraure’l i emportar-se’l al fons d’un l’estany d’aigües blaves. Vol parlar, però no pronúncia cap so, només escolta un murmuri que surt de la boca de l’home com un cant interior que adorm el cos i l’esperit.
El seu inconscient fa una pregunta:
Què pot donar tanta bellesa a les muntanyes.
La veu sense cap paraula solament el brunzir monocord li dona la resposta:
Espera en silenci i sabràs la resposta. Vull contar-te una història molt antiga.
Text: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada