PIRINEU, BELLES MUNTANYES III.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Zeus decideix salvar la vida del seu fill i estudia consciençosament la situació. Si Pirene, era l’encarregada del foc dels déus, per tant sabia que no podia oblidar-se de la seva obligació. Per tant la culpable era Pirene i Hèrcules no en tenia cap de culpa.

Com la falta era preservar el foc, només havia un mitja per punir i al mateix temps donar exemple als altres mortals, i era el foc novament el mitja per reparar l’ofensa rebuda.

Un dia Hèrcules va sortir a caçar vestint la pell de lleó i la seva clava(maça). Aleshores Zeus aprofitar l’ocasió per manar a tots els dracs del món anessin on vivia la parella i aprofitant l’absència de l’home, no deixessin sortir la jove del temple i encenguessin l’edifici.

La jove sabent la causa del càstig no va intentar fugir acceptant el sacrifici de la seva vida per salvar a Hèrcules. Agenollant-se va entonar una oració, més la cançoneta amb la seva harmonia impedia que el foc cremes la cambra.

Enfadat Zeus va demanar l’ajuda d’Hefest, fill i déu ferrer, perquè aboqués el carbó i el foc de la seva farga damunt el temple per acabar amb la vida de la jove. Quant tot va ser complert i el silenci emmudir el paisatge, ni els ocells s’atrevien a cantar, va tornar Hèrcules.

Va desesperar-se, va plorar fins la darrere llàgrima, cosa no habitual amb un déu, i fins i tot va alçar els punys al cel cercant l’Olimp. Recollint el cos de l’esser estimat va voler construir un mausoleu per recordar-la sempre.

La diposita al terra cobert de fi i suau herbei verd i començar a posar pedra damunt pedra per cobrir el bell cos. Zeus volia deixar el cos de la noia sense sepultar per demostrar el seu càstig i la seva força, com avís per altres, va voler impedir-ho enviant altre cop els dracs per fer fugir al seu fill.

Però Hèrcules encara sanglotant podia més què els maleïts animals i els va vèncer esclafant-los damunt les pedres i trepitjant-los fins a fer-los morir.

Finalment va enterrar a Pirene, va cobrir-la de flors, sorra fina i pedres. Va aprofitar, fins i tot, els cossos i les pells dels dracs per protegir-la mentre plorava desconsoladament i les seves llàgrimes regalimaven damunt la terra i les roques formant estanys on es miralleja el cel.

Les agudes i els cims ens mostren les escates i les cuirasses dels dracs o les seves panxes arrodonides. Al hivern un llençol blanc cobreix el cos estimat per protegir-lo.

D’aquell amor neix el Pirineu amb el seus indrets salvatges com la passió.
Amb el record de les llàgrimes en els estanys del color del cel blau.
La pau del silenci, repòs dels amants, en els seus racons només trancat pel dringar de l’aigua al davallar pel rierol.


El jove desperta de la seva paràlisi. Tot ha desaparegut, el vell ja no hi és només la font, però si hi ha una petita foguera al seu davant. Alça els ulls vers l’horitzó i veu com el sol i les ombres encara juguen en els cims.

Observa la esquena d’una carena sembla tenir la forma d’una esquena de drac.

Poc a poc desentumeix el cos i refà el camí vers les muntanyes estimades. Potser ara encara les estima més.

Pirineu tes blanques comes cantem a l’eternitat

Text: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.