Des que no hi ets, no hi havia tornat més! I avui serà l’ultima vegada que hi vinc. Encara sembla que sigui ahir, quan amb els nens petits vàrem arribar a aquest petit poblet de pescadors de vacances a una petita fonda.
Aquella tarda vas arribar molt cofoi tot dient-me, que havies descobert una petita cala, preciosa, molt tranquil•la, on el mar canviava de color en cada moment i en cada racó. Costava d’arribar-hi, havíem de baixar per un estret corriol. Però que bé que si estava, allà! Quins jorns de placidesa i de pau.
M’agradava contemplar-vos jugar dins l’aigua, a tu i als nens mentre jo feia bronze, estirada a la tovallola, i quan veníeu a remullar-me, tot cridant perquè m’afegís als vostres jocs, llavors tots plegats acabàvem dins l’aigua. Ens la vàrem fer una mica nostre aquesta cala.
Després quan els nens van créixer i és van fer grans, ja no passàvem aquí les vacances, però cada estiu tu i jo, fèiem alguna escapada, per reposar i gaudir de la nostra cala, llavors ja descoberta per molta gent.
Descalça camino vora l’aigua, l’aigua és freda encara, les onades m’acaricien els peus, i de sobte un tremolor i un calfred em sacsegen per dintre. Sento com en la remor del mar, i en el xiuxiueig de l’aire, unes veus que em cridem ... Mama! Mama! va.... vine... entre ja dins l’aigua!!!
-Març de 2010-
Hola Anna, m'agrada molt aquest text... Una cala preciosa de les que ara ja no se'n troben. Hi havien viscut moments feliços i al retrobar-la, el xiuxiueig de l'aire amb salabror de mar, els porta bells records...Unes veus, com si fos un miratge.
ResponEliminaAra ella se n'acomiada, sembla que per sempre.
Petonets.
Gràcies M. Roser, pel comentari i per la doble feina de tornar-lo a posar. De fet de cales boniques i solitaries com les que abans ja no se'n troben, ara la gent ho invaeix tot.
ResponEliminaPetons!!!