TERAPIA DE BALL. LA JOTA

Agafa la tassa i d’un glop es beu tot el líquid. Només en acabar etziba tassa, plat i la cullereta contra la pica de la cuina. Me’l miro, i en la seva cara veig una ganyota. Sobtadament es posa la mà damunt l’estomac prement-se’l. Em mira enrabiat i crida com si hagués perdut l’oremus.

Jota! Bagassa!

Se m’abalança damunt. És tan fort el meu Manel que quedo garratibada davant dels fogons. Fa força amb la mà damunt la seva panxa com si deu mil dimonis roseguessin el seu interior. Amb l’altra mà pren el ganivet gros de la cuina i amb precisió, malgrat el gest de molt dolor de la seva cara, el clava una i altra vegada en el meu pit. Tal vegada sembla com si volgués destrossar allò que tant li agrada. Finalment la fina fulla em talla la jugular. Sense esma, sento com els genolls se’m pleguen. Caic com un sac, al terra. Una taca vermella s’estén sota el meu cos. La força m’abandona, però encara veig com pren un drap de la cuina i s’eixuga la sang que li goteja dels dits de la mà.

Mentre sento la sang que flueix lentament sense dolor i embruta el terra, observo com el meu Manel es caragola de dolor. Dona forts cops a l’estómac i al ventre, com si volgués expulsar el verí que li destrossa les entranyes.

Cada cop més tranquil, ja sense força també, es plega de genolls i cau de costat a terra. Un vòmit de color esvaït, barreja de cafè amb llet i un color estrany s’uneix amb la meva sang fent un aiguabarreig mal definit. Noto una olor d’ametlles amargues. Segurament m’he equivocat de pot, l’olor m’ha fet recordar la el verí de les rates.

La seva cara ha perdut l’expressió de bogeria. La sorpresa i el dolor l’ha empal·lidit. El preludi de la mort s’apodera dels seus ulls. Serà la meva pròpia debilitat, ja poca sang deu bombejar el meu cor, però em sembla escoltar dels seus llavis entreoberts:

Sardana, sí sardana, jota no.

En un darrer moviment mou la mà cap a mi. Sense saber la raó, potser per tants anys de viure junts, tal vegada per haver-nos estimat, li agafo amb la meva, com en una darrera ballada.

Els meus ulls també es tanquen i les meves faccions d’un cos sense líquid vivificador semblen de cera. Finalment tanco els ulls i el meu cap, amb un soroll fort cau damunt les rajoles.

El meu darrer pensament, ja sense vida, com si el cervell volgués manar sobre la ment: Maleïda professora! Per què una jota?

Miquel Pujol Mur.