EL REGAL I

Avui el notari m’ha entregat les claus de la casa de la meva germana. Ho he dit malament, la casa que compartia amb la meva germana per herència dels nostres pares. Fa temps que no hi he anat. La meva germana, la Lluïsa, i jo ens hem estimat sempre, però els nostres camins i les nostres vides han seguit sempre sendes diferents. Ella era l’ànima tranquil·la i pacífica de casa i jo, l’esperit turbulent i aventurer. Sembla estrany, perquè jo era la gran i la Lluïsa tenia un parell d’anys menys. Els meus pares ho comentaven en moltes ocasions, si la Judit hagués estat la petita, ho entendríem.

La Lluïsa havia estudiat la carrera de música, de piano, i era una bona intèrpret, però mai va voler sortir de la seva vida assossegada al costat dels pares. Jo des de petita m’havia  apuntat a trenta mil coses, ballarina, cantant, escaladora, si hi havia una expedició fos on fos, jo era de les primeres a apuntar-se. Sempre l’aventura i el risc convivien amb la meva ànima. Corredora amb motocicleta, amb cotxe, esquiadora, no hi havia cap situació rocambolesca que no fos capaç de realitzar.

Al meu company, el Jordi, el vaig conèixer en una d’aquestes diguem-ne proves. Vam fer una regata a vela, els dos sols, al voltant del món. Conseqüència, després d’avenir-nos en el viatge, ens vam acoblar a la cosa més senzilla del món, vam ser parella. I per paradoxal que sembli en dos esperits tan lliures com nosaltres, fa quinze anys que vivim junts. No ens hem avorrit mai l’un de l’altre. Per sort, o per desgràcia, no hem tingut fills que ens lliguessin en cap lloc determinat. Fa uns cinc anys ens hem aposentat en una illa i hem obert un restaurant. Segurament era arribada la hora d’asserenar-nos de la nostra bogeria.

La relació amb la meva germana, sempre ha estat cordial i fraterna. Cadascuna sabia com era l’altra, i mai ens vam empipar ni molestar. Ens acceptàvem, tal com érem. Ens comunicàvem sovint pels mitjans més fàcils possibles donada la meva transhumant vida. Darrerament ho hem fet per correu electrònic o alguna vídeo-conferència, malgrat que aquestes novetats no eren del seu grat. Quan van morir els pares vaig visitar-la per darrera vegada i la vaig trobar com sempre, tranquil·la, aposentada i dolça.

Em va sorprendre la notificació del notari, comunicant-me que la Lluïsa, als trenta vuit anys, havia mort sobtadament. Però segons sembla tranquil·la i entenimentada com sempre. La seva malaltia va ser ràpida, tothom pensava que era una cosa sense cap importància i no van avisar-me. Aquest matí he anat al cementiri a presentar-li el meus respectes i deixar-li un ram de violetes. Les seves estimades flors, de suau fragància, com ella mateixa. Després he tingut l’entrevista amb el notari i ara vaig a la casa de la nostra infància i joventut.

Obro la porta i tot segueix igual. Sembla ben bé que els anys no han passat, tot conserva la mateixa aparença. Quasi espero escoltar les veus dels meus pares i la meva germana, ja absents. Noto aquella olor familiar que sempre és present en els meus records. Trec de la butxaca del pantaló el sobre que m’ha donat el notari i veig amb recança una nota i una clau.

Obro la nota i llegeixo:

Tu ets valenta, decidida i suposo que a causa de les teves vivències potser també, prudent. Fes el que més convingui.

Lluïsa

Res més, cap més aclariment en la seva nota de comiat. En sento molesta, i expresso amb veu alta el meu pensament dient: per una vegada podies haver estat més explícita, germaneta, i donar-me pistes del teu desig.

La clau em crema a la mà. Pujo a la seva habitació i regiro les seves pertinences. Darrere una roba molt ben posada trobo una arqueta i provo la clau, que encaixa perfectament en el pany.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur