He estat caminant tot el matí. He
pujat a veure la Verge dalt del cim i ens hem saludat a certa distància. No he
pogut entrar al temple per què era tancat. Ara després de baixar els sis
quilometres que ens separen els meus peus lassats necessiten descansar.
Paso per darrera de l’escola i
escolto els crits alegres de la canalla celebrant un gol.
¾
Aquest
grans sempre guanyen.- diu una veu infantil.
¾
Clar
són més grans i forts. Xuten i dona por quant fas de porter. Però no et
preocupis l’any passat van perdre. Eren un altres els grans que ja no hi són. Si
hi ha sort els propers cursos estarem tu i jo en l’equip dels grans i ja veuràs
que n’estarem d’alegrois.
Deixant d’escoltar les ànsies
futboleres dels dos col·legials he continuat camí avall. He arribat a un petit
parc on hi ha una font i un pedrís. M’he descalçat i he posat els peus a
refrescar sota el broc d’aigua. Quin descans! M’he trobat animat de nou.
He mirat a dreta i esquerra i he
vist a un xicotet que jugava amb una baldufa.
¾
Caram!
Que n’és de grossa!- L’he dit admirat. Més que res per encetar una petita
conversació.
Sempre l’estar callat com un mussol
m’ha molestat. Malgrat les meves germanes m’ho retreuen amb aquestes àcides paraules:
Parles més que un lloro i després ens ho criticaràs a nosaltres.
¾
Sí!-
m’ha contestat lacònicament el noi.
¾
I,
no és hora de classe. què no vas a col·legi.
¾
No!
¾
No
pot ser. Has d’estudiar, no seràs sempre un nen que jugui a la baldufa.
¾
M’agrada.
¾
Però
necessites estudiar per aconseguir una feina i tenir família.
¾
Bajanades!
¾
Home!
Tothom ...
¾
Tu
no treballes.
¾
Sóc
gran. Ja he feinejat prou a la vida.
¾
Vés
per on. Jo vull ser també lliure sense anar a col·legi.
¾
Abans
has de treballar.
¾
No!
No! Treballar mai. Lliure sempre.
¾
I
el teu pare?
Treballa i no el veig mai. Sempre
treballa per duu diners a casa.
¾
Veus!
¾
Prou!
Em molestes. Vull jugar a la baldufa.
Vaig comprendre que encara no era
madur i per madurar la vida ens ha de sotraguejar un xic. El meu “baldufaire”
està verd, encara té molt per aprendre.
Vaig calçar-me de nou, i fresc com
si la Verge hagués obrat un miracle, vaig marxar a buscar l’autobús.
Me’l vaig mirar per darrera vegada,
i vaig comprendre que tot havia estat un somni provocat pel meu cansament. Ell
mai havia de créixer i encara que petit ja era famós en una plaça del seu
poble.
Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada