TERÀPIA DE BALL: LA JOTA

El meu home i jo estem seguint una teràpia de parella. La causa no té cap raó matrimonial, el meu Manel abans de la crisi del totxo, treballava en la construcció. Però amb l’ensorrada de les constructores va caure en una horrible depressió. Des del tretze anys havia treballat sense parar. Bé, això no vol dir que a casa seva, no treballés, els seus pares eren masovers d’una casa de pagès i, amb el bestiar i les terres mai sobraven mans per treballar. Però ens vam casar i vam venir a viure a la ciutat. Va començar d’aprenent de llauner, mes el meu Manel és força hàbil i en poc temps va ser operari, també va fer d’electricista i d’encofrador. És tan destre que en poc temps domina qualsevol feina. Els constructors el sol·licitaven per a tots els treballs. Però aleshores va haver el cataclisme i la construcció va ensorrar-se com un castell de naips. Durant temps ha treballat en les feines que se li presentaven que eren força, arreglar banys, cuines, instal·lacions elèctriques, mai ha desdenyat qualsevol treball que el permetés guanyar-se la vida. Però el seu humor, a mesura del passar els anys, ha anat decaient. La preocupació pels diners, la paga final de la jubilació i la salut, tot ha caigut damunt la seva ment. Finalment el terapeuta ens ha recomanat simplement aprendre a ballar.

Aquesta tarda el meu home no ha vingut a classe i ara soc jo la que l’he de transmetre la idea. La professora de l’acadèmia de ball ha tingut una molt mala ocurrència. Ens ha dit que hem d’aprendre a ballar una jota. La Maite sap molt bé, que el Manel és un acèrrim ballador de sardanes, així com soci del Barça. Són les seves dues principals passions. Ballar al ritme d’una dansa forana el fa estremir com si una mà negre li agafés el cor i l’exprimís com a una taronja.

¾     Manel – li dic amb veu dolça- la profe ens ha dit que hem de ballar una jota.

¾     Què dius?- em contesta esparverat- Això és una barbaritat! Ballar una jota. Fer saltirons i picar les castanyoles. Només mancaria que m’hagués de posar el “cachirulo”. Déu meu!! Quines males astrugàncies! Una jota!

¾     Home, no siguis tan de la ceba. Només un ball. Què creus que diuen ells quan ens veuen agafadets de la mà i amb la barretina vermella. A més, diuen que sembla que trepitgem raïm i esperem fins que el cap de colla diu braços amunt. Aleshores també tots fem saltets. Ja saps que diuen que som tan agarrats, que fins i tot, ballant  hem de comptar.

Me’l miro atentament. Té la cara vermella, com que és bru de pell, se li ha posat del color d’una totxana. Els cabells, els pocs que li queden, se li han posats drets com un eriçó. Les mans fortes i grosses de treballador manual se li obren i tanquen sense parar. És a punt d’un atac de paroxisme. Amb els peus està picant puntades a la taula. Ho veig venir tan clarament  que no perdo el temps. Ràpidament agafo el potet de dins l’armari de la cuina i l’aboco al cafè amb llet que li he preparat. De veritat he de dir que en escoltar un nou soroll que venia del menjador m’he esparverat i segurament n’he posat massa. El meu home s’està removent damunt la cadira com si fes equilibris. Els ulls els té desorbitats i miren endavant sense veure. Del seus llavis només surt una paraula que va repetint:

¾     Jota, jota, jota, ...

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur.