EL PRIMER GELAT

La Nisha està asseguda a la terrassa d’un bar entre un grup de col·legues de l’Insti, té quinze anys i celebren l’aniversari d’una companya. Té un gelat de vainilla a les mans, un cucurutxo igual que aquell primer gelat que “el seu pare” li havia comprat per primera vegada fa una pila d’anys, llavors nomes en tenia cinc,  mentre l’assaboreix no sap ven bé per què ara li han vingut al cap tots aquells records.

Feia molt poc que havia arribat a aquest país i a aquest poble. Havia nascut a l’índia i els seus primers records són en aquell orfenat envoltada d’altres petites criatures, i ella ... només sospirant que la vinguessin a treure d’allà uns pares, volia tenir uns pares per sortir d’allà, com altres nenes que se les enduien i vivien  amb ells.  Amb l’Anjali,  eren molt amigues i sempre parlàvem  que uns pares ens vindrien  a buscar i ens durien a casa seva. Vaig plorar molt el dia que ella la van adoptar i va marxar. Jo  em vaig quedar allà esperant de nou. A tu també et vindran a buscar aviat, no ploris- em deia ella mentre marxava.

Van passar uns  mesos. Aquell dia el veure aquella parella que em miraven, els vaig somriure i no sé perquè em va fer un salt al cor, estava neguitosa .L’endemà em van tornar a veure i la cuidadora que els acompanyava em van demanar si m’agradaria anar a viure amb  ells molt lluny, jo vaig fer que si amb el cap. Un mes més tard pujava en un avió  amb ells cap a Barcelona i d’allà fins aquí al poble on sempre més he viscut.

Era la nena més feliç del món, aquells papes tan macos eren per mi sola, estava contenta el meu somni s’havia fet realitat. M’estimaven molt i jo a ells, encara que em va costar una mica adaptar.me a les noves costums i a aquella nova llengua, que primer no entenia però aviat vaig començar a xampurrejar. A més aviat començaria a anar a l’escola.  No crec que ni fes dos mesos que era aquí, quan una tarda que la mama tenia feina i amb el pare vam sortir a passejar pel parc. Era una tarda calorosa com aquesta i al passar per davant d’un quiosc em va comprar un gelat de vainilla. El vaig obri una miqueta i el vaig provar . Era molt bo, molt dolç, però molt fred . El papa va trobar un amic i es van posar a parlar. En vaig provar una mica més... i després vaig pensar que me’l guardaria i el compartiria amb la mama, com sempre fèiem amb l’Anjali.  El vaig tornar a tapar bé i me’l vaig ficar a la butxaca, el pare amb aquell conegut ni se’n va adonar.

Així que vam  arribar a casa,  contenta vaig córrer cap a la mama per compartir allò que en deien gelat, al treure’l de la butxaca ja vaig veure que la tenia tota molla i l’embolcall era molt prim, i estava mullat i enganxós com bona part del vestit que portava, però a l’obri-lo i no trobar res a dins sols una mica d’aigua bruta em vaig posar a plorar desconsoladament amb aquell cucurutxo buit als dits.  Aviat vam comprendre el que havia passat. La mama em va agafar de la mà, em va dur a la botiga de sota i va comprar tres gelats de vainilla que vam compartir tots tres a la terrassa  de casa aquell captard de tarda d’estiu. Així vaig descobrir que eren els gelats.

El xiuxiueig  de l’Ivan a orella , “Nisha, on ets? Que se t’està desfent el gelat...” em van tornar a la realitat i amb el grup.  Ara igual que llavors també estem compartint un gelat i un aniversari  amb una colla d’amics en aquest bonic poble d'aquest país que m’ha acollit.

10/10/2018/