Sempre que passava pel davant
d’aquella litografia li produïa un no se què d’inquietud. Des que la seva amiga
li va portar de Figueres on havien anat d’excursió i van visitar al museu Dalí.
Va trobar interessant aquella reproducció del geni empordanès i la va portar ja emmarcada, per l’amiga. Aquesta
no li va quedar més remei que penjar-la
al rebedor. Un exòtic quadre de Dalí, surrealista, allà on fins fa poc i havia
un bonic paisatge pirinenc, fresc i refrescant ara hi tenia aquella cosa
horrorosa.
Aquell paratge inhòspit , la
terra erma , on el cel i el mar que és
donen la ma sobre el penya-segat li produeixen cert desassossec, veient
tots aquells rellotges tous pels que sembla que s’esmunyi el temps i la vida.
Avui de nou torna a estar
observant-los. Aquells rellotges que marquen el pas del temps; però són
rellotges tous, deformats que s’ha anat desfent... S’ha estovat com si fossin de plastilina i un
infant petit els hagués remodelat de nou. Aquell penjat sobre un arbre nu, damunt
de l’única branca que creix sobre una caixa de fusta damunt la qual un altre
rellotge es desfà. Al terra sobre la terra àrida, marronosa, pudent, damunt una
catifa rugosa, que li sembla més un peix dessecat, un altre rellotge s’emmotlla
a la superfície rugosa.
Rellotges i mes rellotges, veu
reflectit el pas del temps, que no passa
en va per ningú, i més ella que ja té una certa edat, aquestes coses
l’anguniegen. Aquests rellotges abans eren durs forts, altius, que res els
doblegava –pensa la dona- marcant el pas del temps... donant embranzida a la
vida... El temps que avança, no torna
enrere, els rellotges són com una metàfora de la vida. Aquell posat fort i
ferm s’ha estovat. Els esculls de la
vida, l’amor, les il·lusions, els fills,
els amics... algunes i alguns s’ha
esvaït, però n’han sortit d’altres. Les persones unes han marxat del costat,
altres se’n han anat per sempre. Els fill han empres el seu camí. Els amics igual,
alguns de nous, dels vell pocs en queden,,, La vida pren formes diferents s’emmotlla a noves sensacions i experiències.
El paisatge desèrtic amb el mar
de fons, et fa veure sol, t’enfronta a la teva soledat. Pots estar voltat de
gent, però la vida la gestiones tu sol, les teves pors i dubtes els has de
resoldre tu a la teva manera , com vols o pots. Els demes podran influir. Per
be o per mal, però finalment les decisions les prens tu sol. Jo davant la meva
soledat.
La persona s’ha anat adaptant a
les noves situacions que sorgeixen a cada revolt del camí de la vida. Aquesta
es va modelant com aquests rellotges que s’esmunyen en la calma d’aquest mar i
terra solitària, estovats, mig desfets .
Cada dia que passa es desfaran un xic més, com jo mateixa. Com més vitalitat
i empenta vaig perdem , més m’encongeixo i m’ esprimatxo, igual que aquests rellotges que es van aprimant. Ens anem fonent
, fins que un dia, aviat o més lluny
acabarem desfent-nos del tot com els rellotges i en fondrem amb la terra
i en integrarem en aquest paisatge
desèrtic, i ja nosaltres i el nostre
entorn respirarem la calma eterna.
Endinsada en aquestes cabòries
sent el timbre de la porta que la sobresalta i la torna a la realitat... Respira
a fons i va a obrir a qui ha gosat pertorbar les seves elucubracions.
- 17-09-2018-
No , m'havia parat a mai a pensar que els rellotges tous eren com una metàfora de la vida que passa...
ResponEliminaPerò jo no penjaria el quadre al menjador, m'estimaria més un bon paisatge de muntanya!
Petonets, Anna.
De fet es un quadre estrany i no gaire maco molt surrealista, però els rellotges , el temps ... em van suggerir el que va sortir. Jo també preferiria un paissatge de muntanya a aquest.
EliminaUna abraçda M. Roser