LA MEVA TERRA

A l’esquerra pastura un ramat d’ovelles. Faig les darreres passes per acabar de pujar el Coll de Jou, o de l’existència, no ho sé? La línia de les muntanyes convida a reposar. Una vegada a dalt de tot, miro els cims que m’envolten. Quasi tots els conec, en algun d’ells hi he estat. Uns, tenen noms propis com Canigó, Puigmal o Pedraforca. Els altres, els noms són més genèrics: ambició, desig o decepció.

En arribar a dalt dels reals, en tots, he respirat l’aire fresc que conforta de l’esgotament del camí entregirat i punyent. En ells, m’ha omplert la sana satisfacció d’un moment que ha perdurat durant tota la vida. Els altres, han estat el llot que t’embruta l’existència, per dins i per fora, i que per molts esforços que es facis mai aconsegueixes desprendre-te’n.

Des del primer dia, fins el darrer, el pujar és costós. Ni les muntanyes, ni la vida, ens regalen res. Segurament, la muntanya és més sincera, és com és, dura i forta, però no enganya amb fal·làcies. Tampoc, amb dolces paraules que amaguen rere seu la pitjor cara, l’engany, dit simplement per enganyar. El fer creure en l’amistat, en l’amor, en la camaraderia  i no buscar més que el guany econòmic o personal. Tal vegada, com si fos un joc de cartes trucat per mentir, mostrant-nos la cara amable de la vida, per destruir-nos després l’ànima.

Mentrestant, camino en la recerca d’un racó acollidor. Noto l’escalfor del sol que lluu en el cel blau i net. Al final de la baixada, al fons de la vall, l’aigua d’un estany resplendeix com si fos un mirall. Per fi l’he trobat, és un indret, de curta herba arrecerat del vent fred del nord. Mentre baixava he deixat les coses que em lligaven a la terra, a la matèria, a les necessitats humanes. Primer he abandonat la motxilla, després la jaqueta, més tard he descordat i he llençat les botes. Han rodolat pendent avall, com si també busquessin la veritat.

Per fi enmig d’un pla, a mitja muntanya, he acabat de traure’m la roba. L’he lliurada al suau vent com si fossin els darrers lligams que m’empresonen a la servitud humana. Nu, com quan vaig néixer, perquè cap persona em pugui retreure que m’he emportat d’aquesta vida, més del que havia rebut. Tal vegada, només els anys, això sí, els anys són els beneficis de la vida, i no una càrrega impossible de deslliurar-nos-en.

M’he estès damunt l’herbei, que m’ha rebut com si fos una part del seu mateix ésser. Quiet, sense quasi respirar, he anat notant primer les pessigolles de l’herba, més tard la duresa de la terra. Poc a poc, m’ha semblat que del meu cos eixien petits capil·lars que sense cap dolor, sense cap sensació estranya, m'arrelaven a la matèria tèrria. El meu cos s’ha endurit amb força, com si volgués robar part de la fermesa de les roques, o del substrat que alimenta les plantes.

Lentament, com qui no vol, he format part de la terra que estimo, de la terra que admiro. A pesar de les ambicions de poder i de glòria de certes persones. Nimietats envers de l’eternitat. Malmetre, fins arribar al sacrifici, la vida de la gent en la recerca d’una efímera fama.

Sóc lliure dins la meva terra, i a ella em lliuro.

Miquel Pujol Mur