GELOSIA

Quins records em porta l’aplec a la font. La colla, una noia, un aplec, ballar sardanes i mans entrellaçades. Entre totes aquestes mans, per damunt del record amical de totes elles, la seva. Dolça, suau com una ploma que acarona el meu pensament. 

Per què mira al meu amic?

 

Per què li regala un somriure?

 

Per què deixa caure dolçament les parpelles?

Per què els seus ulls mig clucs entonen la música de la dona enamorada?  

Per què? 

El meu enteniment només veu escrit en lletres vermelles damunt d’un fons d’un groc passional una paraula: traïció. 

Les meves idees s’ennuvolen. La meva ment traspua només odi. Les mans se’m tanquen fortament plenes de ràbia. Un xiscle de mascle ferit surt ferotge de la meva gola. La sang barboteja en el meu cor. Prenc una grossa pedra. 

Com un gegant enfurismat m’abalanço damunt el rival. El primer cop no mostra cap senyal. Al segon la seva sang brolla com d’una deu. El vermell ens taca als dos. La pitrera blanca de la seva camisa llueix vermella la mostra de la seva maleïda sang. La meva, mostra el meu delit. Sense pensar, furiós, cruel, torno a donar-li un altre cop amb la pedra. La pedra del destí. Ígnia massa que sorgí de les profunditats de la terra. Ara, ja freda, és una part de la meva mà. Copejo repetidament el seu rostre. De sobte un crec dur, fort, sòlid i sord al mateix temps mostra la força dels meus cops. 

Cau a terra desmanegat. Els amics m’agafen quan com un llop ferotge vull saltar altre cop damunt seu. Em rebel·lo. Vull arribar fins el final de la meva malsana obra. 

Miro els ulls que abans s’esllanguien. Observo les parpelles plenes de llàgrimes. La seva mirada traspua dolor. Em desfaig de les mans opressores. Com un llop fujo a les muntanyes. Recerco la cova abandonada on m’amagava de petit. Entro en el meu fosc cau per plorar i sofrir. Per  recordar les seves mans i la llum dels seus ulls.  

Miquel Pujol Mur.