Aleshores sóc damunt
la terra una simple boleta de blanc color. Un floc de neu, flonja i suau,
temorosa de la terra que m’embruta. Poc a poc, em fonc i l’essència, el perfum
de la meva naturalesa, traspua dins la mare terra.
Recorro mil i un
soterrats camins. Finalment ajuntada amb altres companyes retornem a ser una
part de l’aigua del riu.
Lentament el nostre
cos flueix per la llera del riu. Els arbres, les plantes i les herbes ens
saluden. Aprofiten el benentès per libar una part de nostre ésser.
Una estona ens
detenim plàcidament en un gorg. Després rabioses, volen recuperar una vida
plena i alegre davallem furioses per la cascada.
Com els humans, baixem
unes vegades calmades, altres plenes de rauxa i follia. Fins que arribem a la
fi del transcurs de la nostra vida terrenal.
La
ment domina a l’home
Els
sons, plens de malastrugança
atemoreixen
els pensaments.
Malsons
insomnes i pors
obnubilen
les pobres idees
dels
humans pecadors.
Fluir
com l’aigua de pluja
sentint
la vida al voltant
alegres
fins el darrer instant.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada