TARDA DE CARNESTOLTES

Era la tarda de Carnestoltes, des del balcó contemplaven la  “Rua”;  la gran caravana d’animació, música, balls, carrosses i gent disfressada  que com cada any  participaven en la gran festa de disbauxa, que es celebra en  aquestes dates. Aquest any era molt lluïda.

Feia uns mesos que vivien en aquell pis nou, un tercer, que donava al carrer principal on passava la comitiva, que s’iniciava dos carrers més enllà. Així aquella tarda miraven l’espectacle des d’un lloc privilegiat. Havien encertat en la mudança allà.

La tarda era agradable, era un mes de febrer suau, podíem gaudir en aquella tribuna especial. Ja havien passat algunes de les primeres carrosses. Ara passava una comparsa de negres . La carrossa era una selva tropical i al darrera seguien un munt de persones  negres , homes i dones, que ballaven i altres tocaven els tambors, seguint el ritme frenètic de la dansa. La música eixordadora. Cada comparsa portava la seva música i els seus balls. Després de passar-ne dues o tres més modestes, va passar la de la verema, presidida pel Deu Bacó.   La següent,  ja s’albirava al darrera. “Mira , mira ...és la del drac de Gaudí”   -deia el noi,-“ es una de les més xules”.

Quan la comparsa passava davant del seu balcó,  el Marcel va veure els seus amics, que li van fer senyals perquè baixés amb ells, tal com havien quedat.  Després de fer-los que si amb el braç, es va acomiadar dels seus pares. Aquests li van aconsellar que no tornés tard. Va entrar dins casa tancant el balcó, va posar-se la jaqueta i va baixar les escales de dos en dos, obviant l’ascensor,  fins a reunir-se al carrer amb ells. Mentre s’allunyaven carrer avall va saludar als pares amb la mà, que miraven  com el nen se’ls havia fet gran.

Van passar més d’una hora des que  havia marxat l’adolescent, quan la mare va començar a agafar fred, feia quasi un parell d’hores que badaven mirant la desfilada. El pare li va dir que comences a entrar aviat la seguiria, volia veure encara una de les darreres comparses.  La dona va empènyer la porta del balcó i aquesta no s’obria. Llavors es va adonar que estava tancada per dintre. La dona va xisclar ...   “Estem tancats...” tots dos van fer intents per obrir, però res, la porta no cedia.  Els va agafar un pànic terrible el veure’s allà tancats al balcó.

Mentre el carrer la música sonava amb força, acompanyant ja les últimes comparses. Ells allà angoixats  pensaven com solucionarien el problema. Podien  trencar un vidre, però eren forts i valien una pasta. Si hi haguessin els veïns podrien saltar al seu balcó , però uns encara no hi vivien i els altres eren de cap de setmana, alguns  participaven o eren de passeig  gaudint del Carnaval. Estaven sols al bloc. De cop el home va exclamar  ...”el mòbil... porto el mòbil. Estem salvats!” Van trucar al fill, sort que aquest estava al bar i els va sentir.. “Ja vinc tot seguit”  -va exclamar el noi, a més es va adonar que ell, sense voler,  era el responsable del tancament .

Com no era massa lluny , als deu minuts el xicot havia arribat al lloc on vivien. Tot decidit va tocar el timbre, ja que s’havia deixat les claus. Els pares sentien el timbre, però des del  balcó no podien obrir. Uns tancats al balcó, l’altre tancat al carrer.  Van utilitzar la comunicació dels  signes.

El xicot va fer un intent, tocant a tots els pisos de l’escala, però ningú el va obrir, tothom era fora, es clar que tampoc hagués pogut entrar al pis. Solució avisar als bombers.

Feia una estona que s’havia acabat la desfilada de comparses en aquell indret quan van arribar els bombers tocant la sirenes. Algunes persones que passaven per allà van creure  que era una comparsa endarrerida . Estaven desplegant les llargues escales  i altres útils,  quan , van arribar uns veïns del  principal, que van quedar parats en veure tant enrenou. Van obrir la porta de l’entrada. Uns bombers van entrar amb ells i el noiet. La porta de la casa la van obrir fàcilment amb una radiografia i així van poder alliberar els angoixats  pares segrestats en aquell  balcó barrat.

10/03/2017/