Feia una estona
que en un cert to d’ironia havia fet adonar al noi que s’havia deixat la
cullereta a la barra. Com els meus gustos són molts especials havia reclamat al
servicial xicot que amb força cortesia m’atenia que també volia una mica de
sal, només uns pocs granets i un polsim de xocolata.
Un record de la
meva àvia que des de temps immemorials ho feia en remembrança d’una estada
bastant llarga d’un dels nostres ancestres. Una tradició familiar que manteníem
de generació en generació.
El cambrer
trigava massa per a complir els meus requisits i cada cop em posava més
neguitós.
Aleshores vaig
notar una presència, tal vegada el perfum d’una terra de sol i mar tropicals,
lentament vaig girar-me. Els meus ulls sempre
badocs al contemplar la bellesa femenina van recórrer ràpidament el seu cos. La
seva pell va encendre la meva admiració, era d’un color entre morè fosc i
daurat. Una exquisidesa de dona amb tota la formosor pròpia de la seva
joventut.
Amb una veu
plena de la dolçor i suavitat, de la seva parla sud-americana, tal vegada record
d’aquella terra de sol brillant, va dir-me quasi arran d’orella, mentre m’entregava
una altra tassa de cafè calent i olorós:
¾
A la cubana, senyor!
Miquel Pujol
Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada