EL MEGA–MERCAT

Qui m’hauria de dir que la meva edat i essent de l’ofici m’havia de perdre en aquest supermercat, per més mega que sigui. No sé ben bé perquè he entrat. Simplement anant a una merceria  del barri hagués estat suficient. Però que li anem a fer? La curiositat és la curiositat! O com diu el Joan: la mare del corder! En passar davant, els  cridaners colors de la façana ha semblat com si em xuclessin. Sense pensar-m’ho he entrat a l’espaiós pàrquing ple de cotxes. Segurament els seus conductors han estat abduïts com jo. 

Ara a voltar mirant prestatges carregats dels millors productes del món: A veure: melmelades, cafè, dolços, formatges, whisky, licors, ... Ai Déu! Si jo no en vull de tot això! Simplement cerco trobar la secció de ... 

Ja desesperat, m’atanso a una curvilínia hostessa que veig es dirigeix a tots els homes sols i despistats com jo. On ha tret el director d’aquest centre tan extraordinària criatura? Jove, alta, ben plantada i sempre amb un somriure lluminós a flor de boca. Si fos el seu cap, li recomanaria es cordes més els botons de la brusa. Manoi! Quines dues es veuen. I quines cames: no llargues no, interminables i ben modelades. No pot ser menys, amb una faldilleta que no arriba ni a un pam. Si jo fos més atrevit deixaria caure les claus del cotxe i m’ajupiria a recollir-les i faria una ullada. Una noia així només pot portar una tanga ben primeta. Senyor! Lliureu-me de les temptacions carnals!  

Enervat davant de la criatura del dimoni, desesperat per no trobar el meu desig, finalment m’encaro a l’hostessa i li faig patent la meva necessitat.

¾     Senyoreta jo voldria comprar i no trobo res del que vull.

¾     Oh! Sí senyor! A vegades és complicat trobar el que es vol, malgrat ho tingui davant del nas, entre tantes coses.

¾     Sí senyoreta, hi ha tant.- A pesar dels meus esforços els ulls se m’anaven rere els botons descordats de la seva brusa. Mare meva, quina quantitat i tan ben posada!

¾     Sap que com el veig una mica desorientat l’acompanyaré jo mateixa. 

Com un be rere el seu pastor la vaig seguir meravellant-me del insinuatiu moviment dels seus malucs. Què podia fer?   

Ja en la secció va mostrar-me un batibull de marques i models de tota mida i color.

¾     Li agrada algun en particular?- va preguntar-me dolçament.

¾     Aquests!- Ràpidament, i profundament avergonyit vaig triar uns de blancs i tipus bòxer.

¾     Això no fa per vostè! Un home tan eixerit. 

Encara més embadalit pel moviment del seus vermells llavis, per la seva caiguda d’ulls i per la visió d’aquell bé del déus que em va ensenyar-me encara més, a l’ajupir-se per treure un de la postada inferior, no vaig gosar dir res de la mesquinesa de roba que em va mostrar.

¾     Sap què, senyor, Ai, dispensi aquest home tan simpàtic com es diu?

¾     Jo? Pere.- vaig respondre i em vaig envermellir com si fos un nen de deu anys.

¾     Pere, que maco i baronial. Sap què l’acompanyo al provador. Aquests tan petits però “chulos” s’ha de tenir certa habilitat per posar-se-la bé. Jo l’ajudaré amb molt plaer i si a canvi pot donar-me quatre cèntimets, fins i tot, podríem ... 

Vaig caure de quatre potes. He de confessar que hi vaig recaure moltes vegades. Tantes, que tinc un armari de cinc portes ple de tantes tangues que no acabaré en la meva vida.  

Finalment, per economia, vam acordar trobar-nos a casa seva. D’hostessa del mega-mercat no ho era, n’hi ho havia estat mai, però sabia engatar a tot déu.  

Miquel Pujol Mur