Hi havia una vegada
una noieta que escombrava l’escaleta.
Aleshores, tot galant, va passar el noi
més pinxo del barri.
En veure a una pubilla tan bonica va dirigir-li unes
paraules amables. També va dedicar-li unes quantes floretes de bon escoltar.
Al
veure-la, cofoia i enamorada va decidir
no perdre el temps. Abalançant-se damunt, fent–li quatre moixaines i uns quants
petons va voler aprofitar-se’n.
Sort va tenir la tendra joveneta de l’aprenent
de l’adroguer que, estimant-la de sempre, va acudir neguitós al seu socors.
No us fieu noietes de les bones aparences, ja
que les paraules sovint se les emporta el vent.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada