La plaça de Sant
Joan en aquestes hores d’a prop de migdia és força sorollosa. El transit del
les camionetes que subministren els bars i les botigues és continu. Saben que
els hi manca poc temps per a fer-ho i eviten els entreteniments inútils.
El matí és
solejat. Els bars aprofiten, malgrat fa fred, per posar tauletes i cadires al
redós de la plaça. Hi ha persones que volen gaudir d’una estona de sol, malgrat
hagin d’anar ben abrigades. Les converses són força animades, mentre es pren una
lleugera mossegada, al voltant d’una tassa de cafè.
Un nens juguen a
pilota o amb una baldufa. Corren i
criden omplin amb les seves alegres veus la petita plaça. Els coloms en vol
rasant cerquen aliment entre les fosques rajoles.
De sobte, tot és
silenci. La pilota dels nens queda suspesa en l’aire com si flotés. La baldufa detura
el seu rodolar. Tot ha quedat immòbil i el silenci és total. El temps ha quedat
en suspens. Només una campanada surt del vell cloquer com agafada enmig del
traspàs del temps.
Una cançoneta,
ignota i perduda dins els racons de la plaça, comença a sonar, cantada per una
veu fina com de criatura petita, i diu:
La
baldufa balla,
juga,
juga, nena.
La
baldufa vola,
a
l’aire del migdia.
El
rellotge canta d’onze,
només
una.
La
baldufa és quieta.
Les
busques també.
Només
el rellotge de sol,
segueix
el seu camí
sense
parar.
Passa
el moment,
passa
l’estona.
De
cop i volta,
toca
la campana.
D’una
en una,
fins
a deu que manquen.
La
primera, fa estona
que
ha clamat al cel.
La
baldufa balla,
juga,
juga, nena.
La
baldufa vola,
a
l’aire del migdia.
Ha passat
l’instant imprecís del temps. La plaça torna a ser viva i la cançoneta només
ressona imprecisa com una melodia enganxosa a les orelles d’algun dels
presents.
Miquel Pujol
Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada