dissabte, 26 de desembre del 2015

UN GRAN ENRENOU



Dia 6 de gener a les  vuit del vespre, en Fermí esta mirant la televisió tot sopant, remugant entre dents,… -- Maleïda loteria!, no en penso comprar mai més, cada any el mateix…si no n’hagués comprat gens, els diners que m’hauria estalviat!… i es que no em toca mai res…,no, s’ha acabat comprar més loteria...--.
En Fermí viu sol en una gran casa des de que se li van morir els pares, i com moltes persones que viuen soles acostuma a parlar amb ell mateix en veu alta.  Es un home solter  d’uns cinquanta i pocs anys i va haver de cuidar als seus pares que el varen fer patir força; un amb Alzehimer i l’altre amb AVC. El pobre Fermí va passar uns anys molt estressants, tenint en compte que va treballar sempre.  L’home té una bona feina que no li ha faltat mai,  per això amb els estalvis dels pares i els seus es varen poder fer aquesta casa tan gran, on  estava previst que hi cabessin  tots, quan ell es casés i formés una família.
Van  anar passant els anys i tot i que la seva mare li deia molt sovint: 
   --Mira noi que el teu pare i jo ja som grans... Fermí t’hauries de casar. Tantes noies com hi ha per aquí, bé en pots trobar alguna que et faci goig.
Però el xicot, que  li agradaven les noies i molt, no en trobava cap que considerés prou bona per a ell i la seva família.  
En Fermí es molt exigent i alhora indecís quan s’ han  de  prendre decisions importants. Després els pares varen caure malalts i el que ve a continuació ja us ho he explicat.
Des de que viu sol per al nostre home només hi ha una cosa que dóna sentit a la  seva vida:  Els Diners.  Però no penseu que viu malament no, li agrada vestir bé, menjar bé, i de tant en tant fer algun “kiki”,  anar de p…,  per entendre’ns, ara, que el què més l’omple, el què més feliç el fa,  és anar mirant com creix la xifra del seus comptes bancaris.
Després de sopar en Fermí se’n va a dormir,  demà s’ha de llevar ben d’hora per anar a treballar.   Quan es al llit pensa que gràcies a Deu que s’han acabat les festes, quinze dies de vacances se li han fet eterns.  Ha passat les festes sol com un mussol, només té una tia en una residència geriàtrica i no té més família.  L’home pensa que la seva mare tenia raó quan li deia que s’havia de casar, però quina feinada tot plegat!..., i si hagués  ensopegat  una dona d’aquelles que només pensen en gastar?,  i si hagués tingut fills?, amb els maldecaps i les despeses que porten la canalla!,  --Ca,  ara visc molt tranquil-- .
 I en Fermí va rumiant i rumiant perquè encara no li ve la son.  Quan ja s’ha mig adormit sent de lluny com el plor d’un nadó,  pensa que ja esta somiant, però el plor no para.
   -- Maleïts gats, si encara no som al febrer!... .  Diu tot girant-se i regirant-se al llit.
El plor persisteix, l’home no dorm tranquil, sent aquella remor d’un plor cada vegada més exaltat, fins que és desperta del tot i surt de dubtes. Allò es un nadó plorant amb tota la força dels seus pulmons.  En Fermí s’aixeca d’una revolada, camina  tot  fent giragonses, doncs ja te el cor mig adormit, i segueix la direcció del plor.
La remor ve de la porta del darrera, per la qual s’entra a la cuina venint de la part del jardí destinada a un petit hort. Per damunt de la porta hi ha un petit porxo per protegir-la de la pluja i les demés inclemències del temps;  l’home l’obre ben a poc a poc com si tingués por del què pot trobar-s’hi a l’altra banda. 
Fora, dins d’una caixa de cartró i embolcallat en un garbuix de roba de la que només en surt el so del plor desesperat, hi ha un nadó de pocs dies. En Fermí exclama:
   -- Hòstia!... i què en faig d’”això” jo ara ?. 
Però el sentit comú pot més que la seva por i tot d’una agafa la capsa de cartró i l’entra dins de la cuina.  A poc a poc desfà la roba i mira dins  la capsa on a més a més de la criatura hi han dos biberons preparats, un pot de llet en pols per a bebè, un xumet, uns quants bolquers i una carta.  Després de posar el xumet a la boca del nadó es disposa a llegir la carta per veure si treu l’entrellat de tot aquest enrenou.

Señor Fermí, la que le escribe la presente no es otra que la Gladis, ya sabe, la que le ayudaba con sus papas mientras estuvieron enfermitos.  La cosa es que me encuentro en un aprieto muy grande,  pues resulta que he sido mamá de esta preciosidad de niña que tiene usted delante, pero mi pareja que por supuesto no es el padre de la bebito me la quiere quitar para darla en adopción y como usted comprenderá yo no estoy de acuerdo.  Se la he dejado en la puerta porqué ahora de inmediato no se que hacer con ella, no tengo donde acudir para que no me la quiten.  Le pido por favor me la guarde un par de días para ver si soluciono el problema, por favor!, por favor! Tenga compasión de mí  y le estaré agradecida mientras viva.  Le dejo mi número de móvil , llámeme si tiene algún problema.  654788701.   Muchas gracias.

   --La mare que la va parir!..., i ara que faig amb la criatura?, són la una de la nit i demà he d’anar a treballar,…però no podré pas deixar a la nena sola…quins collons!...,  quin mon més boig!, i aquesta dona...,  perquè m’hi ha ficat a mi en aquest merder?... . Ja se què faré, trucaré als mossos i que se’n vagi a pastar fang!. 
De sobte sent un “peterrot” i tot seguit una pudoreta.   
   -- Ara resulta que la senyora s’ha cagat... cagu’m tot!. 
En Fermí instintivament es posa ha canviar el bolquer a la nena, ho sap fer perquè havia hagut de canviar-los  mil vegades als seus pares. Quan se n’adona ja  li esta donant un biberó el qual fa que la criatura es relaxi i agafi plàcidament el son, l’embolcalla i la deixa dormint.
L’home mira a la nena com dorm i li entra una mena de tendresa que no havia sentit mai a la vida, decideix que no trucarà als mossos, la Gladis s’havia portat molt  bé amb els seus pares, es una bona noia, una mica boja però té bon cor.
A la matinada, després d’haver estat vetllant el son de la petita decideix que trucarà a la feina dient que esta engripat, no ha dormit en tota la nit i ha de solucionar el més aviat possible aquest gran enrenou que se li ha presentat, després agafa el mòbil i marca el número de la Gladis.

Ha passat un any, la Maria ja camina i es un “trasto”, en Fermí ha llogat dues  habitacions a la Gladis i els ha arreglat un bany i una petita cuina.  La casa es tan gran que hi poden cabre tots tres molt bé, això si, cadascú a casa seva.  L’home va accedir a ser el padrí de la nena si la Gladis li posava per nom Maria, com la seva mare  i així es diu.  Ara en Fermí ja no esta sol com un mussol, la seva vida ha fet un tomb. Ara la seva alegria ja no consisteix solsament en mirar com creix la xifra dels seus comptes bancaris, sinó que veure com creix la Maria també l’omple de felicitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada