AFRONTAR ELS MALS TEMPS

(Pensa , si reps sotragades, que a les penes punyalades)

Quan miro enrere, encara no me’n ser avenir, veure fins on havia caigut. Fins on havia arribat . Ara veig les coses d’una altre manera. Llavors amb les nens petitons, van patir molt, pobres,  amb els meus desànims.

Els problemes, no és que fossin molt grossos, però per mi se’m van fer una muntanya. Quan va néixer el primer nen, jo vaig deixar de treballar, gran equivocació. Al  cap d’un parell d’anys va néixer el segon. Eren una preciositat, gaudia cuidant-los. De  sobte em vaig trobar saturada per les obligacions , les primeres malalties comunes, les nits en blanc. Va coincidir que el Pere va treballar un temps en un altre ciutat. Venia els caps de setmana. Llavors tot el dia tenia la sogre ficada a casa, dient-me com havia de fer les coses, criticant-ho tot. Vaig caure en una depressió, no volia ni sortir de casa. Ella venia i en comptes d’animar-me em fotia la bronca. Jo em posava a plorar i la cosa anava a pitjor. Fins vaig pensar en acabar amb tot, però mirava aquells dos angelets, no podia deixar-ho tot per ells.

 

El Pere, va agafar-se uns dies de festa i em va obligar a anar al metge,  cosa que jo em negava en rodó, quasi mi va portar arrossegant-me. El metge, era jove i agradable, feia poc que era al poble, em va caure bé, però no ho volia demostrar, jo era contraria a metges i a medicines . Em va dir que el que em passava era molt normal en mares novelles, que em calia una mica de força per superar-ho. Només em va receptar unes pastilles, però no volia que les prengués massa temps. El que si calia, és que anés cada setmana a veure’l, jo sola, al consultori. M’ho va fer prometre, i  de mala gana vaig acceptar.

Suposo que les pastilles em van fer una mica d’efecte i la setmana  següent vaig ser capaç d’anar-hi sola. Havia fet el primer pas per sortir del pou. Va ser un bon psicòleg, va intentar treure’m de dins tot el que m’angoixava. Hem feia ser la última de la llista i estaven entre mitja i una hora parlant cada  setmana. Mica en mica em vaig anar obrint a ell , li vaig agafar confiança i poc a poc em vaig anar trobant millor. Ell sempre em deia que havia d’anar entomant les coses tal com venien, plantant-les hi cara, no deixant-me acovardir. Que jo era molt valenta i podia fer-ho, feia que agafés confiança en mi mateixa.  Em va fer gràcia el que deia el seu avi ... “pensa, si reps sotragades, que a les penes punyalades...” Així ho havia de fer .

 

Al cap de tres mesos d’anar-hi vam espaiar les visites cada quinze dies , al mig any i anava una vegada al mes i només prenia un petit tranquil·litzant al vespre. Ja era una altre persona, tornava a somriure, a cuidar-me dels meus petits, que aviat van notar que tornaven a tenir la seva mare. Vaig plantar cara a la sogre, ja només venia si algun dia estaven malats els nens i la cridava. El Pere li va sortir una nova feina al poble i vam tornar a ser de nou una parella. Ara fa un any vaig trobar un treball  de mitja jornada que em va de perles per cuidar i acompanyar els nens a l’escola.

Ara torno a estar viva i soc feliç. Mai podré agrair prou a aquell jove metge, que a més era psicòleg, el temps que em va dedicar, tan a mi com als meus fills, amb el que ens va unir una gran amistat.

Fa uns mesos va marxar del poble i no cal dir que el trobem molt a faltar, encara que com amics, l’hem anat a veure algun vegada al nou lloc on resideix.

 

16/11/2015/