LA BOLA DE NADAL

Havien fugit del seu país a causa d’una guerra que no entenien. La desgràcia s’havia estès  per tots el racons de la seva pobra, però volguda nació. Gran part de la família havia mort pel bombardejos de gent que deia els protegia. Altra part havia desaparegut qui sap a on, perduts pel passadissos de humides presons que creixien en número, mentre la gent moria. El menjar escassejava, només subsistien gracies als riscos de buscar entre les runes dels també desapareguts establiments de queviures o també a les ajudes de gent estrangera. La por, era constant, millor dit la por ja no existia, acostumats com estaven de conviure amb ella i les seves conseqüències. Vibrants paraules, dels nous jerarques, parlaven de la salvació de l’ànima, en arribar al més allà. Però la realitat era la mort i el sofriment en el món terrenal. 

Reunint els seus pobres estris i la roba que vam poder arrossegar van emprendre una marxa a uns països que creien eren la terra promesa. Ignoraven que el paradís no existeix en la Terra sinó és acompanyat per la pèrfida serp. 

Molts com ells van fugir abandonant les seves cases.

Molts com ells vam perdre la vida en el viatge per un mar blau i enganyós.

Molts com ells van deixar d’existir pels camins i muntanyes.

Molts com ells en arribar a terra vam haver de caminar sense saber ben bé a on anaven.  

El promès manà tampoc va aparèixer per enlloc. Com a bens caminaven d’aquí a allà portats per ordres variants fins que finalment les tanques d’una frontera qualsevol va deturar el seu peregrinar.   

Acampats davant de les cruels i entortolligades barreres de espines van haver de frenar la seva marxa i llavors van rebre els socors de gent ben intencionada. Es sentien agraïts per coses que si no hagués estat la guerra no els hauria estat necessari. Al mateix temps perdien la seva llunyana terra. El lloc on van néixer ells i els seus ancestres abans de ser forçats, per salvar-se, a anar a l’aventura  a països d’altra cultura i d’altra llengua.  

El nen mirava a la frontera d’espines. S’acostava el Nadal en un credo i  també amb l’altre. Les festes nadalenques aquest any es perdrien entre els carrerons del campament de refugiats. 

Quiet mirava la frontera esperant el canvi de guàrdia. Havia una soldat que més d’una ocasió li havia llençat xocolatines o altres llaminadures. El nen ho agraïa amb grans mostres d’alegria que la soldat corresponia amb un somriure trist. Aleshores, corria agafant fortament els seus tresors i en arribar a la tenda els hi repartia d’amagat als seus germans.  

Aquesta vegada tampoc va faltar. Una bossa, no gaire gran, va sobrevolar per damunt la tanca i fent un petit “paf” va caure als seus peus.  Eren llaminadures d’un país estrany, de sabors gens coneguts, però llaminadures, al fi i al cap. La soldat va fer-li “xis”, portant-se un dit als llavis i va indicar-li com aproximar-se a un lloc assequible a tots dos. Aleshores entremig de les espines va donar-li una petita caixa que pesava molt poc. 

El nen va marxar corrents com sempre amb els seus tresors. En arribar a casa va entregar les exquisideses al seus germans, que sota la mirada atenta dels pares s’ho va repartir. Els pares, no en van voler, ja que pensaven que era millor que s’ho mengessin els fills. Aleshores davant de tots, va obrir la caixa. A dins només havia una bola d’irisats colors per penjar a un arbre nadalenc. Però ells no tenien arbre només les lones de la tenda on convivien varies famílies. 

El pare va lligar la bola a un pal de la tenda i malgrat el seu valor era ínfim semblava el far d’una nova vida. Amb els llums del tendal reflectia ombres i colors per alegrar les cares dels infants.   

Poc a poc de les altres tendes van acudir persones que a pesar de ser de diferents religions van resar cadascú al seu déu, donant gràcies per la petita llum com indicatiu que havien de mantindré sempre l’esperança. 

També els nostres, catalans i espanyols, van haver de fugir a terres estranyes a causa d’una guerra entre germans. Les platges d’Argelers i altres contrades, al sud de França, van acollir-los i van haver d’aprendre a sobreviure a moltes penalitats.  

Miquel Pujol Mur