Durant la dècada dels anys vint del segle vint, quan la tuberculosi feia estralls sobre la població d'aquest país i d'Europa en general, degut a que feia molt poc que s'havia acabat la primera gran guerra, un metge jove i ambiciós que tenia ascendents al poble i també uns petits terrenys i casa, va prendre la iniciativa de fundar un sanatòri antituberculós.
Aquell fet va crear molta controvèrsia entre la gent del poble, però com que era un home de molt de caràcter, va tirar pel dret i va fer servir les seves propietats per dur a terme el projecte.
Darrera de la casa pairal del metge hi havia un turonet tot ple de feixes i camps, on les famílies que a casa seva no tenien terra ni horts hi menaven el seu trosset, ja fos llogat o cedit pels propietaris del turó. L'esmentat metge va adquirir a bones o a males aquells terrenys per a plantar-hi un bosquet, perquè els malalts de tuberculosi poguessin passejar-se i oxigenar els seus pulmons malalts.
Va plantar bedolls, xiprers, pins roigs, pinasses i d'altres classes de pins, alguns roures, etc. fins aconseguir que el turó esdevingués un autèntic bosc gairebé al mig del poble i que el passeig fos planer comparat amb els desnivells que envolten tot el municipi.
Aquell bosquet amb els anys ha anat agafant terreny i cos, i actualment els arbres, els matolls i els esbarzers, arriben fins a la fondalada de la muntanyeta. Aquell boaquet diguem-ne "maleït" per els nostres avis, avui en dia i des de que jo recordi, s'ha convertit en tot un regal per la gent del poble i forans. Sempre ha estat d'us públic, però d'uns anys ençà, els hereus del metge varen fer uns cessió per cent anys a l'Ajuntament a canvi de que es mantingués en condicions òptimes.
Aquest espai ha sigut i és un bon lloc per l'esbarjo de petits i grans. Al bosc del Metge hi hem anat tots els nens i nenes del poble, generació rere generació, a jugar, a fer cabanes amb troncs, a córrer amb bicicleta, etc.. Quan tenia tretze o catorze anys hi anava amb les amigues a escoltar música en un d'aquells tocadiscs portàtils primer i després en un radiocasset. En aquella època escoltàvem a Serrat, Raimon, Llach,... i la música es barrejava amb els cants dels ocells.
El bosquet també servia d'amagatall per a les parelles de promesos que cansats de passejar carretera amunt, carretera avall, quan encara ningú tenia cotxe, tot despistant feien una giragonsa i s'introduïen cap a l'interior dels pins per fer manetes lluny de mirades alienes.
Jo m'estimo aquest lloc perquè en ell hi he passat petites porcions de la meva vida: de nena, de jove, de mare i ara de gran. Aquí, el meu fill hi va trobar el seu primer rovelló quan tenia tres anys, aquí, hi he anat a esbagir les meves cabòries un munt de vegades, i actualment hi vaig a passejar els gos i a cremar el meu excés de colesterol.
És un lloc on no t'hi trobes mai sol, sempre hi ha algun que altre "muntanyenc" de pa sucat amb oli com jo mateixa, que frueix caminant, corrent o anant en bicicleta de muntanya, tot cremant calories, colesterol, donant corda al cor o simplement olorant les flaires i admirant el paisatge: a la dreta la Gotzera, Tastanós i la Serra de Picamill, en front el pantà de la Baells que quan és ple s'albira com si fos un llac natural, amb Queralt, el Cim d'Estela i el Roc d'Auró al fons i a l'esquerra la Serralada de Picancel amb les Canals de Sant Miquel.
Si algun dia no sabeu què fer i voleu venir a visitar el nostre petit bosquet, ja ho sabeu, cap a Vilada que hi esteu tots convidats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada