EL BITLLET BRUT

Sóc un bitllet de 10 € rebregat i brut)

Quina vida més trista la meva de ma en mà, estic vell , brut i rebregat, però tothom em vol. Fa un parell d’anys era un bitllet nou i flamant, feia poc que havia sortit d ‘una fornada i la gent es delectava amb el meu tacte suau,  fresc i una mica rígid , de colors suaus i brillant i aquella olor de sortit de la capsa, igual que tots els meus germans bessons, la gent ens admirava, però des la més tendre joventut  anava passant d’unes mans a unes altres. Uns compraven els altres em tornaven de canvi... sempre estava en moviment. És clar que això de ser un bitllet de 10 € ets molt manejable i tens una vida molt activa, si fos un d’aquells grossos  de 200 € o 500 € ja anirien més en compte. Tant t’agafen unes  mans suaus,  fines i cuidades com unes d’aspres , brutes, malgirbades, uns et tracten amb afecte en canvia altres et porten rebregat a la butxaca o al fons d’alguna bossa vella , però tothom m’aprecia.

Amb el pas del  temps he perdut  la meva joventut, aquella frescor, la lluentor, els colors nítids, i aquell  tacte de nou; m’han embrutat, guixat, rebregat, cargolat,  fins a convertir-me en la desferra que sóc ara.
 

Fa pocs dies vaig viure l’etapa més dolça i agradable de la meva  fugaç  existència. Havia anat a parar a mans d’una senyora de classe alta que feia les compres nadalenques a uns grans magatzems i vaig servir de canvi d’aquell bitllet de 200 €. En comptes de guardar-me en el moneder junt amb els altres, la dona em va mirar amb menyspreu, i em va posar a un racó de la bossa. Al sortir al carrer, una nena d’uns dotze anys, amb la ma estirada demanava una ajuda per la mare malalta, tenia els ulls plorosos. L’altiva dona se la va mirar , em va agafar amb fàstic i em va posar a les mans fredes de la petita. Al veure’m la nena va canviar la cara per un somriure, em va acariciar, em va passar per la seva carona, plena de mocs l llàgrimes , fins em va fer un dolç petó, fins em vaig emocionar.

Mai m’havia sentit tan ben tractat i estimat. Sentia l’escalfor de la seva mà que m’estrenyia ben fort dins la seva butxaca, junt amb uns quants  cèntims i algun escàs  € de metall. Tot el que havia aconseguit aquell matí. Va arribar a una vella casa, sense llum ni calefacció, la nena va esclatar en crits així que vam entrar,   ensenyant-me amb orgull,  ben estirat, i planxant amb les seves manetes les meves arrugues, corrent al costat de sa  mare convalescent que cuidava del  seu germà petit. Que feliç van ser aquella gent amb el meu escàs valor i els altres pocs diners aconseguits.
 

Només vaig estar unes hores amb ells . La mare va planificar amb molt de compte una llista de coses urgents i necessàries per comprar, per cobrir les necessitats bàsiques . Llet, oli,  iogurts, xocolata pels petits i un pollastre sencer, (arròs , pasta  i sucre ja en rebien de Càrites) , i ajuntant el que sobrava amb un poc que tenia encara guardat , va poder fer que li portessin una bombona de butà per l’estufa, que romania apagada. Almenys passarien  uns dies de les Festes sense tantes penúries. La  nena tornaria l’endemà al lloc per si de nou passava algú que li sobrés un bitllet vell i rebregat.

Em vaig entendrir amb aquella gent tan maca, com m’hauria agradat poder-me convertir en un bitllet de 50 € o 100 € per aconseguir que tinguessin una mica més de benestar.

Ha arribat la meva fi, encara vaig circular uns dies més en aquella moguda de les Festes Nadalenques, fins que un botiguer em va portar al Banc amb tot un grup més de vellets i arrugats om jo; allà ens van ficar en una caixa i ens van retirar de la circulació.

09/12/2015/