El
Manel en arribar al Casal rep del conserge un encàrrec de part de la monitora:
¾
M’ha
dit la Clara, que baixis el carret de la compra que hi ha damunt de l’armari.
Com
el Manel és una persona responsable, però bastant aprensiva, en arribar a la
sala de música inicia lentament la seva aproximació a l’armari.
De
seguida veu que no és gens fàcil el que demana la monitora. Després comença a
cavil·lar com i quines poden ser les conseqüències i les dificultats que pot
trobar-hi. Segurament el Manel s’ho pensa tot massa.
¾
Caram!
No s’ha adonat que ja no sóc cap jovenet. Això és molt amunt i al baixar-lo em
podria fer mal. Molt mal ! Fins i tot em podria caure al cap. I al caure’m el
carret a sobre com quedaria jo a terra.
Estenent-se
al sòl imita a una persona caiguda a terra.
¾
Redimonis!
Que dur és el terra, l’esquena em faria mal. Oh! I el cap primerament rebria el
cop amb el carret i després a picar a terra. Ui! Segurament em faria un bony al
cap. Ui! Ai! D’aquest cop me’n sentiria també als ronyons. Oh! I potser també
al fetge. Manoi! El cor em batega massa despresa. Tal vegada crido al conserge.
Coi! No puc cridar, la veu se m’ennuega. Ai! Ai! ploro d’angúnia, d’angúnia no,
d’angoixa i tot. Sento soroll. Faig un xisclet. Algú m’escolta, Crideu, crideu
a l’ambulància. El cor va massa de pressa, potser un atac de cor. El
desfibril·lador! Socors.
S’escolta
la sirena de l’ambulància que corre desesperada pels carrers per salvar l’ànsia
del Manel. Veié quines coses poden passar al voler fer baixar un carret de
compra de dalt de l’armari.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada