Ha
llegit a la pantalla, unes paraules màgiques que li han donat una senyal
d’atenció.
Convent no religiós per fer
meditació transcendental sobre la vida i la mort.
Desdejuni, dinar i sopar amb bufet
obert.
Resta del dia, lliure, per
enfonsar-se amb pensaments profunds i així obrir-se a nous camins per el
desenvolupament personal.
Recerca de la pròpia estimació
i de la felicitat.
De 10 a 11 h. classe magistral, no
obligatòria.
Cursos en diferents setmanes per
dones i homes. La transcendència del viure no ha de barrejar-se amb possibles
lligams afectius.
El preu
s’ajusta a les seves possibilitats econòmiques i malgrat sigui a França, la
distància no és gaire llunyana.
Pensa,
una setmana tranquil·la sense escoltar els retrets de la mare. Sense el gorrer
maneflejar de les germanes. Sense allò que tant el crispa, les paraules, cada
cop menys dolces, de la xicota i dels seus pares, preguntant-li: I quan ens/us
casseu? Ja comença a ser hora!
Arribat
a l’antic convent, promptament és aposentat en una cel·la. Bé, la calefacció
manté una temperatura agradable en l’habitació. El llit, és una mica dur. La
muda, mig ensotanada, que li entreguen per vestir es pot portar. Quants
sacrificis són necessàries fer per aconseguir uns dies assossegats.
El
primer matí fuig de parlar en ningú, decideix que cadascú aguanti les seves
cabòries. Desdejuna i marxa al patí cercant un racó solitari. Finalment en
troba un d’adient, l’antic cementiri, vertaderament un lloc de pau.
El
jaç durant la nit ha resultat ser massa dur. L’herba verda, atapeïda i xamosa
convida a estendre’s i reposar. El Pere s’ajeu i pocs instants després el seu
cos comença a recuperar-se del malson nocturn. Observa davant seu i guaita a
poca distància un niu de formigues vermelles, que es mouen ràpides recollint
provisions.
Poc
després, veu eixir del forat una formiga alta i prima que porta al seu costat,
una de baixeta i rodanxona. Ambdues, van cavalcant damunt d’uns cucs que fan
joc amb els seus respectius genets. El del formigot escanyolit i alt és
macilent i ossut. El del gros està ple i reforçat. Aleshores dins el seu somni
escolta la conversació dels dos éssers. Diu el grassonet:
¾
Senyor
Quix! Vostè creu que aquesta primera sortida ens portarà res de profitós?
¾
Jo
et dic, benvolgut San, que les nostres aventures il·luminaran el forat de les
formigues vermelles.
¾
Però,
senyor, portem pocs queviures per tant camí a fer.
¾
Jo
et dic, amat San, que Déu proveirà. Serem més famosos que Mambrino.
¾
Mambrino,
dieu? Què és algun parent vostre?
¾
Ai,
infeliç San! Ben bé es veu que no t’has inspirat en el llibres del cavaller
dels cavallers, d’Amadis de Gaula.
¾
Benvolgut
Don Qui. Jo de l’Amadis no en sé res. Jo, amb el rostoll de la meva Santina en
tinc prou.
¾
Prosaic
amic i escuder! Tu no saps prou com palpita el meu cor per la meva excelsa
dama, la Dulci.
¾
Potser
teniu raó, sóc molt rutinari. Una bona menjada, un bon catre i la meva rodoneta
Santina, em porten al cel.
¾
Fixat
amic, estem a punt d’iniciar la nostra més gran batalla. Aquella que serà
enaltida pels segles dels segles.
¾
On,
senyor?
¾
No
veus com belluguen les llances, els covards bergants, reptant-me a singular
lluita.
¾
Jo,
només veig les tiges del fenàs.
¾
Pobre
i curt amic els mags t’han encaterinat. No t’adones que són cinc-cents enemics
que insulten la memòria de la meva Dulci. Dóna’m d’immeditat la llança i
apartat. No vull que en l’escalfor de la guerra resultis ferit.
Clavant
les potes posterior en el pobre i famèlic cuc li arrenca un curt i breu galop. Una bufada de vent remou sobtadament
tot l’herbei i el cavaller formigot rodola transportat per l’aire. El cuc, el
bri d’herba i el senyor volten pel terra i el fang.
Continuarà...
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada