COM ES VAN CONÈIXER LA TELE I LA “BASURA”, SI UNA ESTAVA A LA CUINA I L’ALTRE AL MENJADOR. I.

Només l’encapçalament del treball em mareja. Per què? Ja n’he començat un de relat que no m’ha convençut i que ha anat a la paperera. Pura deixalla de lletres i lletres sense cap ni peus. I amenaçà el tema, que  tornaré a omplir fulles, (sí, a l’omplir pàgines, sense tocar vores). D’aquest segon escrit no crec que tregui més profit que del primer. Alguna petita cosa sí, potser alguna que altre coma, però el temari no em permet gaires idees filosòfiques. 

Primer apartat que vull fer significatiu, és que “basura” no és una paraula catalana, més aviat el correcte serien deixalles o escombraries, també brossa. Això no vol dir que els catalans ens salvem de tenir porqueria a dins de casa. Temo que per extensió popular televisiva alguna vegada veurem en el nostre diccionari lingüístic la incorporació de tant freqüent paraula: tele-basura. 

Com en les cases modernes la distància de les dues cambres són dues o tres passes. Imagineu-vos un pis de 40 m² , ideal segons la ministra, quina és la separació, i menys si és amb cuina americana. A més moltes famílies també tenen televisor a la cuina. Aleshores, molta distància no existeix. 

Ja posats a fer aquest treball he aprofitat per repassar el contingut d’aquests programes de màxima audiència. I la idea que m’ha assaltat és que ha de ser molt baixa la cultura d’un poble que s’entreté de les xafarderies dites en veu alta i amb públic. Del “cotarro”, cercant una expressió castellana de fer bugada, de les misèries morals de la gent (normalment pagada). No hem de pensar que és solament un problema cultural de la pell de toro, a altres països veïns també es produeixen programes similars. 

Ara un exemple:

Una senyora endiumenjada, però mostrant que el vestit no és cap mostra de cultura, es presenta al programa. A l’altra part d’una mampara una altra senyora de similar semblança espera asseguda.  

El presentador/a saluda a la nouvinguda i li pregunta:

¾    Què és el que vol dir a la seva cunyada- i enseguida la dona comença el seu soliloqui.

¾    Cunyada només volia fer-te un petit prec. El meu home, com les dues sabem és mort, i ara el teu, germà del meu, té Alzheimer i segurament no se’n recorda gaire.

Veuràs el teu home i jo durant molts anys en estat anant-nos al llit junts. Sé què no ho sabies, per què sinó en el teu caràcter ho haguessis fotut tot a orris. Però ja ho saps, en l’assumpte de la jod... no hi ha esmena. El teu home anava valent, deia que tu no valies gaire, i el meu sempre estava cansat.

Bé amb tot això vull dir-te que segurament algun fill meu deu ser del teu home. Res, més que res, que al fer el testament no se n’oblidi, per què jo amb la pensió del meu Andreu, vaig una mica justa, i com vosaltres teniu un bon patrimoni pensava que alguna petita ajuda, no va malament a ningú. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur.