He
sortit molt d’hora a caminar aquesta matí i l’aura fresca ha motivat que les
meus passos fossin lleugers i un xic alegres. El meu cor bategà fortament.
El
sol encara és amagat en l’horitzó i el matí presenta els colors grisos i foscos
de la matinada. Temps de reflexions i nous projectes.
De
sobte s’aclareix el dia i els raigs primers del sol s’albiren en la llunyania.
Neix el nou dia i les noves sensacions.
Poc
a poc les ombres foragiten i el camí a l’il·luminar-se es renova. Temps de
pensar que refer a la vida.
Camps
solcats i remoguts de terra fosca esperant les noves llavors. Renovar sempre l’existència.
Altres
camps curulls de verdor esperant el moment de la sega. La vida és una constant
infinita.
Les
flors de nit no han tancat encara les seves pintades corol·les i llueixen els
colors de sempre. L’alegria de la vida, els colors i els olors.
L’arbre
esmotxat mostra la seva fortalesa i reneixen noves branques del seu tronc.
Superar les adversitats és la lluita eterna, tant de les plantes com dels
humans.
Malgrat
l’heura que xucla la vida del vell tronc el seu sempitern desig vital fa
brollar dues noves tiges que s’alcen al cel. La fe no té fronteres.
Un
soroll a la llunyania, un motor que xiscla amb força, on són aquells traginers,
les mules, els matxos i els llauradors de la joventut. Descansen amb la pau del
Senyor.
Tantes
coses passades, quan sentiments oblidats però el tarannà humà és omplir el dia
a dia de noves il·lusions. Potser el somriure d’un nen obre la clau del
pensament.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada