EL QUADRE DE TARDOR

(Que et suggereix la imatge)

M’havia agafat el xàfec i estava ben xopa. Ara que arribava a casa ja no plovia; el terra encara estava moll, brillant  i es reflectia  la llum dels fanals als bassals que hi havia al terra, junt amb les fulles caigudes dels arbres, donant-li aquell toc entre lluminós i assossegat,  en aquella nit de tardor.
 

Sort d’aquell parell de copes, o més, que havia pres en aquella festa amb els amics, que no sentia el fred de la mullena que se’m enganxava a la pell. Ho havíem passat bé, encara que tenia el cap una mica tèrbol. Em va costar trobar les claus i encertar el pany, finalment vaig poder entrar  i em vaig treure  les sabates molles i la jaqueta xopa i em vaig deixar caure rendida al sofà.

Llavors el vaig veure allà al davant, a la paret de la saleta. Com podia ser si no l’havia vist mai aquell quadre allà. El que hi havia era un de raquític, però ja hi estava acostumada. Aquest és esplèndid i lluminós, penso qui l’hauria portat i posat  en aquest  lloc. Potser havien vingut ma germana o l’oncle Manel, els únics que tenen  claus de casa. El cap em donava voltes.
 

 “Quin paisatge més bonic i nítid, quins colors. Era con si algú hagués copiat el paisatge del passeig  que hi havia al entorn de casa.”  Aquells colors m’atreien fortament, tant  vius i càlids, brillants  de verds i grocs, barrejats amb els taronja, amb aquelles fulles encatifant el terra i aquells arbres formant un passadís. Tot és reflectia sobre  el terra mullat i les fulles desdibuixades amb caires arrodonits,  semblaven l’obra d’un d’aquest expressionistes moderns que manifesten  el sentit de la tardor i de la vida a la seva manera.

 

Llavors vaig sentir el fred que m’envaïa els ossos . Em vaig treure tota la roba mullada i em vaig embolicar amb una manta i ja esgotada em vaig estirar al sofà,  contemplant aquell estrany quadre, i  entre boirines em vaig adormir.

 

Hem vaig despertar de dia, quan el sol ja alt, inundava la sala, i jo encara ajaçada al sofà. Tenia un mal de cap horrorós i per espavilar-me una mica em vaig donar una dutxa calentona. Després vaig anar a la cuina a preparar-me un cafè per aclarir-me les idees. Al entrar a la sala vaig notar quelcom estrany, no sabia que era. “El quadre...  ara i queia, aquell quadre que havia estat mirant a la nit, no era enlloc. No podia ser...”  Al seu lloc hi havia el raquític de sempre.  Aquell altre, el grandiós,   dels  colors vius de la tardor havia desaparegut.  Estava segura que ahir al vespre era aquí presidint la sala; em vaig adormir mirant-lo.”

No ho acabava d’entendre... la devia portar molt grossa... la merla.

 19/10/2015/