ISARDS, CÈRVOLS I CABIROLS

 

Sempre m’han agradat els bòvids salvatges. Fa dos anys,  per Setmana Santa vaig pujar a la  Nou de Berguedà, per recórrer aquells indrets boscosos,  on temps enrere, havien  re-introduït cérvols i cabirols, espècies en perill d’extinció; volia observar-los.  Durant tres dies, amb el Joan de guia,  me’l  van recomanar a l’hostal, vaig fer una sèrie d’excursions per l’entorn, on vaig descobrir a més de la flora i la fauna, uns paisatges fabulosos .

 

El primer lloc que vam anar va ser el Callaràs, vam sortir molt aviat , encara era fosc. En arribar al Serrat de Fulleracs,  just començava a sortir el sol. Quin  paisatge!  El Pedraforca, s’alçava majestuós, les serres  del Cadí, Ensija,...  els primers raigs de sol les il·luminaven . Més enllà el Puigllançada;  fins el Puigmal treia el nas. Seguirem pel  Portell  del Porc,  Bec de la Roca i  la Balma de Crist. Baixant per una vaga de pi roig, el Joan em va senyalar amb el dit, no fer soroll. Oh, meravella! Dos isards petitons que els estava alletant la mare. Quina espectacle, vaig copsar amb la càmera. Caminant pel pla del Callaràs, amb el verd  intens de l’herba primaveral, i les  eugues i  vaques que pasturant,  quin lloc més  idíl·lic.

 

El Sobrepuny,  altre  excursió  obligada. La  pujada és forta però d’allà dalt s’albira gairebé tot Catalunya. Sembla que toquem el cel amb la mà. Baixant  cinc cérvols van passar prop  nostre,  la cornamenta   em van meravellar,  tant ramificada, encara que a vegades se’ls pot enredar  amb els vailets, diuen que fins hi tot algun ha mort.

 

Després la vall de Malanyeu. Un poblet de postal,  de cases disseminades;  al Graell, vam pujar per  unes escales entre les roques al bell mig del torrent. Vam treure el nas per la Foradada, llavors vam baixar per la font de les Travesses,  lloc ombrívol, quan el vent encara no havia tombat els faigs centenaris. Ja de tornada, passada la collada de Sant Isidre vam trobar un ramat de cabirols; quina bellesa d’animals trescant!  Ens vam adonar que  un no podia  seguir;  semblava  ferit. Els altres s’allunyaven, però aquest no podia córrer, arrossegava  una  pota. El Joan si va apropar, no es volia pas deixar agafar, finalment  ho vàrem aconseguir;  Pobre!  la tenia  trencada. Ens el vam emportar.  A casa  el Joan l’hi va immobilitzà, amb una fusta llarga, i embenant tota la cama. El  Joan em va explicar  que això ho havia aprés del seu avi;  se’l  quedarà uns dies  a casa, abans de tornar –lo al  bosc.

 

El dia que va deixar anar el cabirol al bosc, jo vaig tornar-hi a pujar.  Vam ser-hi tots dos.  L’animal , no sabia si anar-se’n a quedar-se amb nosaltres.  Estava agraït, amb la cama ja lliure de l'embenatge, finalment va fer quatre saltirons  pel nostre entorn i feliç és va allunyar  bosc enllà.

 

D’això ja en fa dos anys. De llavors encà hi vaig  pujar-hi altres vegades.

 

Avui visc al berguedà, amb el Joan, que a més de la passió  pels  animals compartim moltes altres coses.

 

   -març de 2013-