L’home marxa pensatiu pel
camí. Fa molta estona que camina i els peus són lassats de tant caminar.
Van sortir tota la colla junts,
com un estol d’ocells sortits del niu, però un després de l’altre han anat desapareixent.
Uns han seguit un veral
diferent entremig de pins.
Una parelleta han decidit
celebra el sant pel seu compte i han trobat un lloc arrecerat per intercanviar
moixaines.
Dues dones caminen ràpidament
i han marxat pel corriol mentre enraonaven i donàvem rialles.
I el jovent, lleuger i alegroi
han trobat una drecera por on han volat com ocells lliures de qualsevol
opressió i vigilància.
L’home camina tal vegada
alegre, ja què te aquella felicitat interna que fa que la solitud no sigui un
problema a la vida.
Un pas i un altre l’apropen a
la meta final. La ruta es ben assenyalada com molts dels camins que ens marquen
les circumstancies vitals.
Veu primer un punt fosc a la
dreta del caminoi just en el punt que més endavant es converteix en una pista
ample i tranquil·la de terra. Potser la pau final, el camí pla i suau quan les
passions no manen el pensament.
Avançar i fer camí són
similars tant en la vida com en una excursió.
Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada