¾
A
qui!
Si
cridava tant era per treure’s els mals sabors
que porta dins.
Ha
perdut el treball, l’ha abandonat la dona i els fills i a més se l’han emportat
tot el que posseïa, diners i, fins i tot, les llibretes dels pocs estalvis que
tenien.
Només
l’havia quedat el que portava dins el bitlleter, i ara en donar una volta pel
mercadet algun pispa l’ha robat.
Enfurismat,
amb el cap cot, els punys closos i la mirada fixa i tèrbola d’odi contra el món
ha caminat des del passeig vers el bell mig de la plaça de sant Pere.
Deambula
fins les escalinates de santa Eulàlia i deixant-se anar s’asseu mig de gairell
en un graó. En aquest moments és una titella a la que el titellaire ha deixat
amb el fils flonjos. La mirada fixa i tèrbola d’abans vagareja per la barana de
pedra del carrer com si d’un moment o altre esperes un miracle.
Potser
que la guita xica treies el cap per sobre la barana i en lloc de trons i flames
portes la cartera.
Un
municipal se l’acosta i la seva presència l’acovardeix.
Com
si fos un turc vençut en la lluita contra els cavallets segueix el pas de
vianants i marxa.
Guaita
darrera seu per veure si ha marxat el malcarat vigilant de l’ordre. Dubtes i
dubtes, més reflexions volten pel seu enteniment.
¾
Què
fer?
Pot
ser les figures dels plens, encesa i reflectint el foc el pot ajudar.
¾
D’on
surten els plens?
Del
costat de l’Ateneu, potser li manllevaran un xic de menjar.
Camina
amb pas sigil·lós amb la seva esperança d’endrapar una mica d’aliment. Encongit
passa per la vorera de la plaça, allà on fa més ombra, mentre dins el seu cap,
trasbalsant més les seves idees, sona el pa- tum- pa- tum del tabal des de dalt
la postada.
Encara
més espaordit l’ombra li recorda el gegant vell amb la maça aixecada i
fitant-lo amb la seva cara negra. Aquell home cridaner cada cop s’acoquina més.
¾
Sense
un duro i sol, pobre de mi!
Sent
unes paraules dolces la geganta jove se li atansa i amb veu amable li diu:
¾
Acostat
al meu veral algú t’ajudarà.
S’apropa,
no ho té gens clar, posa amb frissança el peu sobre un graó, mira enrere amb
temença. Sent un tro i els seus narius oloren la pólvora del petard de la guita
gran.
¾
Potser?
Dubta
i riu, tremola, mentre enmig dels nans vells va d’un cantó a l’altre, als
acords de la seva música. Aquell nan em somriu, l’altre en guaita malament. La
cara d’un nan o l’altre canvia i es mou a causa del reflex de la llum i la foscor.
La
confusió l’envolta, la ment desvarieja, la Patum a ple sol.
Les
diferents cares el rodegen, unes brunes, les altres confoses, tot és un caos.
Riuen
els nans joves, seriosos el vells. Les guites amb la seva dansa de foc i fum. Els
gegants vells i joves i a la llunyania el so seré del ball de l’àliga mentre la
figura es mou als acords de la música ancestral.
El
giravol com la vida, plena de llum; com la vida, plena de negror, com la vida;
salta i riu, com la vida; plora i ens
prem el cor, com la vida.
Un
somriure entreobre els llavis de l’home com una benedicció del cel.
¾
Què
és això?
Sant
Miquel i l’àngel que brillen amb una llum blanca, amb una claror excelsa mentre
abaten les maces sorolloses. La brillantor i l’esmortiment del soroll compassa
el cor de l’home.
Aquesta
breu instant de pau defuig en rodó de cop, tot volta, la negror, la llum, el
camí celestial, o de l’infern, la foscor, la pau, el cos li tremola mentre tot
s’entrecreua dins la ment.
Mira
amunt, se sent com si fos un petit escarabat, un vil animaló al que el gegant
jove trepitja, però no una trepitjada normal sinó d’aquelles que mouen el peu i
volen fer desaparèixer tot rastre.
S’endreça,
el giravol volta i il·lumina la plaça,
¾
Si
és de dia!
Sota
la portalada de la Barruga, un record de joventut, aquell primer amor que es va
fondre com les llums de la Patum.
Temps
de confusió, temps d’esperança.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada