DALT DEL TREN -II-

EL PAU I LA CARME

El tren continuava el lent avançar cap a Lleida, la Carme encara està en el mateix seient,  en el segon vagó, però la gent al seu voltant s’havia anat canviant  en les diferents estacions del recorregut, uns baixaven altres pujaven , tot una munió de gent amunt i avall, el tren ara estava ple de gom a gom.

La Carme està una mica inquieta ara que el tren s’apropa a Mollerussa. Té el llibre plegat sobre la falda i la mirada esmaperduda fixa a la llunyania; així que el tren entra a l’estació el cor comença a bategar-li amb força.

            - Hi serà? No hi serà avui? –va pensant.

Gairebé tots els dilluns ( el dia que ella va cap a Lleida) ell puja en aquella estació. Es alt i ros, va sempre molt ben vestit  i es veu molt educat. S’han trobat forces vegades i si coincideixen tan sols s’han saludat. La Carme no en sap res d’aquell jove, ni qui és, ni que fa, ni tan sols en sap el nom, però li agrada de trobar-se’l.

El tren després  del pertinent xiulet ha anat parant-se lentament. A l’andana  plena de gent, aviat la Carme distingeix  la silueta alta i baronívol del jove. La gent puja i baixa, sembla que ell també la vist i es dirigeix cap al seu vagó. El seient del costat de la Carme ha quedat buit ara mateix, el jove s’hi apropa amb prestesa

            - Bon dia. Em permet?- Pregunta.
             - I tant, només faltaria – fa ella.

El jove s’acomoda en el seient, mentre la Carme està un xic nerviosa.

            - Cap a Lleida?  - pregunta el jove
            - Si, i pel que sembla vostè també, - fa ella
            - Si, jo hi vaig cada dia treballo a la Caixa de Pensions i com que visc a Mollerussa pujo i baixo cada dia...Ai, perdó , no m’he presentat em dic  Pau –diu allargant-li la ma.
            - Jo Carme - diu ella,  tornant-li l’encaixada, mentre un lleu tremolor la sacseja per dintre.
            - Encantat –fa ell
            - Sóc mestra , estic en una escola a Lleida i pujo tots els dilluns, entre setmana estic en un pis amb unes amigues.

El gel entre els dos joves s’havia trencat, comencen a parlar animadament, sense parar  i veuen que tenen moltes coses i afeccions en comú. Tant es així, que de cop i volta, s’adonen que el tren està arribant  a Lleida. Que de presa que ha passat aquell tros de viatge.

El tren ja s’ha parat a l’estació, recullen l’equipatge que porten i baixen plegats de tren.  Caminen l’un  al costat del l’altre en silenci, pel passeig que hi ha sortint de l’estació, sabent que aviat cada un farà la seva via i fins la setmana vinent  no es tornaran a veure...De sobte el Pau diu

            - Que et sembla, Carme , si demà quan acabis les classes anem al cinema?

La Carme queda parada, no s’ho esperava, però es refà de presa i contesta

            - Si, està bé, però... tindràs temps d’agafar el tren.
            - Bé, em quedaré aquí , a casa d’un cosí com ja he fet altres vegades.
            - Que saps si fan  alguna pel·lícula interessant.
            - Podríem anar a veure CHARADA  del Cary Grant i l’Audrey Hepburn, que m’han dit que és una comèdia d’intriga molt interessant
             - Molt bé, el Cary Grant és un dels meus actors preferits.
            - Així que et sembla si demà ens trobem a la plaça del Mercadal al cafè de la cantonada per anar-hi.       
            - Molt bé, d’acord.

Es acomiaden amb un fins demà i cada un continua el seu camí, cap al  seu lloc de treball.

El dia era boirós i gris a Lleida a aquella hora del mati amb un fred que pelava, però la Carme no ho notava, per ella era un dia càlid i esplendorós i mentre caminava un lleu somriure se li dibuixava als llavis, mentre intuïa que a partir de demà les coses serien diferents.

Anna -novembre de 2007-