FER CAMÍ, UNA CONSTANT.

L’home marxa pensatiu pel camí. Fa molta estona que camina i els peus són lassats de tant caminar.

Van sortir tota la colla junts, com un estol d’ocells sortits del niu, però un després de l’altre han anat desapareixent.

Uns han seguit un veral diferent entremig de pins.

Una parelleta han decidit celebra el sant pel seu compte i han trobat un lloc arrecerat per intercanviar moixaines.

Dues dones caminen ràpidament i han marxat pel corriol mentre enraonaven i donàvem rialles.

I el jovent, lleuger i alegroi han trobat una drecera por on han volat com ocells lliures de qualsevol opressió i vigilància.

L’home camina tal vegada alegre, ja què te aquella felicitat interna que fa que la solitud no sigui un problema a la vida.

Un pas i un altre l’apropen a la meta final. La ruta es ben assenyalada com molts dels camins que ens marquen les circumstancies vitals.

Veu primer un punt fosc a la dreta del caminoi just en el punt que més endavant es converteix en una pista ample i tranquil·la de terra. Potser la pau final, el camí pla i suau quan les passions no manen el pensament.

Avançar i fer camí són similars tant en la vida com en una excursió.

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.